Lanzarote (5) Ressaca a l'oest: Timanfaya i el Golfo

Llar, mitjà de transport i pertinences.

El quart dia a Lanzarote m'he aixecat amb una terrible ressaca. No, no és el que pensau: ahir vespre no vaig beure ni gota d'alcohol. La ressaca era psicològica, anímica més concretament, i era conseqüència dels excessos aventurers d'ahir al Risco de Famara. De la mateixa manera que l'endemà d'un bon gat només tens ganes de beure aigua, avui dijous 9 de desembre l'únic que em venia de gust era rodar còmodament per damunt d'asfalt.

Havia passat la nit a la meva nova llar provisional, plantada a la platja de Famara, al nord-est de Lanzarote. El pla incial era travessar el Parc Nacional de Timanfaya en direcció al sud de l'illa i passar la nit allà, a la platja Papagayo. Més o menys açò és el que he fet , tot i que a l'hora d'anar a dormir finalment m'he decantat per les Mujeres. En total m'han sortit uns 70 quilòmetres.

Aquesta barricada d'arena i pedres negres és el primer que vaig veure en aixecar-me al matí. Sense jo saber-ho, durant la nit m'havia protegit de les onades que, amb la marea alta, havien arribat fins a pocs metres de la tenda.

Núvols enfilats sobre el Risco de Famara; no sé de qui devien prendre exemple...

Platja de Famara amb el Risco a la dreta i la Graciosa a l'esquerra.

Les ganes de rodar, però, ben prest s'han topat amb un vell conegut: el vent de cara. Vent de cara, pujada i carregat com un ase: la combinació guanyadora. Que ràpid que anaven els ciclistes de roda prima que circulaven en sentit contrari! Tot i així, amb el precedent d'ahir mateix en ment, vivia el simple fet de rodar per damunt asfalt com un autèntic luxe.

La primera estació del dia ha estat la Santa, un poble costaner al costat del qual hi ha el complex Club la Santa, que és una mena de meca dels triatletes. Pel que diuen, les setmanes prèvies a l'Ironman de Lanzarote allò està a rebossar de triatletes provinents d'arreu del món. Segurament no és casualitat que a la Santa hi hagi trobat la primera botiga de ciclisme que veig a l'illa. Hi he anat amb un objectiu molt concret: aconseguir una coberta per substituir la que havia tallat ahir, i que duia apedaçada amb un pegat massa petit que no inspirava gaire confiança.

La botiga en qüestió es diu Pro Bike, és a dir, exactament igual que una altra de molt coneguda però amb espai al mig. Allà hi trobareu amabilitat, velos cares i roba cara; cara no: molt cara. Cobertes també n'hi trobareu moltes: primes, gruixudes, amb tacs, sense tacs, lleugeres, feixugues... El que no hi trobareu, però, són cobertes per a una roda de 700, justament el que jo necessitava.

Carretera entre Famara i Soo, al fons al peu d'una muntanyeta.

Poble que sembla dedicat al típic crit de frenada dels westerns.

Aquí s'hi forma una famosa onada, el Quemao, que dóna nom a una botiga d'Arrecife dedicada a la venda de material de surf (a què si no?).

Única botiga de ciclisme que vaig veure en tota l'illa. Hi vaig anar a la recerca d'una coberta i uns guants, i en vaig sortir amb uns guants i una camiseta.

Després de la Santa he seguit cap a Tinajo. M'havien dit que allà hi havia una ferreteria i esperva trobar-hi algun pegat prou gros per poder tapar bé el tall de la coberta de darrere. Així ha estat: la combinació d'un bon pegat, superglue i cinta americana no destacava per la seva bellesa estètica, però m'ha permès segellar amb garanties l'insidiós forat.

He duit a terme l'operació assegut en una parada de bus, a redossa del vent i el plugim que començava a caure. Per davant passaven grups de ciclistes estrangers molt ben equipats, igualets als que en el seu dia em vaig creuar per Mallorca, exactament igual d'antipàtics que aquells. Curiosament, en tota l'estona que hi he fet, no ha passat ni un sol autobús.

El matí era nivolat, humit i ventós. Sortint de Tinajo ha caigut un xàfec que em m'ha deixat en qüestió de segons completament xop. Les temperatures havien baixat un poc, però no prou com per fer-me agafar fred, així que he seguit seguir pedalant cap a Timanfaya sense treure el plumes que, de fet, crec que ja no empraré.

Tinajo tapat per un cel gris.

Anunci en una parada de bus de Tinajo.

Pegats i superglue per adobar la coberta tallada al Risco de Famara.

Els següents quilòmetres han estat com reviure l'etapa Vík - Kirkjubæjarklaustur del viatge amb en Xevi l'agost passat a Islàndia. El camí de Vík a Kirkjubæjarklaustur (que es pronuncia d'aquesta manera tan fàcil: [ˈcʰɪrcjʏˌpaɪjarˌkʰlœɪstʏr]) van ser 75 quilòmetres pràcticament rectes entre camps de lava, amb fred, pluja i vent de cara constants. Tot era negre i gris, un paisatge completament buit i desolat.

Quatre mesos després, m'he trobat altra vegada vogant per entre camps de lava, amb pluja i vent de cara. Només 20ºC em separaven d'Islàndia, com si la distància d'espai i temps s'hagués dissolt; 20ºC i la companyia d'en Xevi, que no era allà per tallar-me el vent. Per sort, la pluja ha durat poc i les temperatures més amables han tret gravetat al fet d'anar ben xop.

Aquesta és, exceptuant el Risco de Famara, amb el qual no puc ser objectiu, la part que m'ha impressionat més de Lanzarote. I esper que m'impressioni encara més... Avui he passat de llis l'entrada del Parc Nacional; m'ho he reservat per l'endemà, esperant que millori el temps. De moment només he creuat Timanfaya de passada en direcció a Yaiza i al Golfo.

En qualsevol cas, el paisatge de Timanfaya és espectacular; no té la immensitat del paisatge islandès, és cert, però tampoc no li té molt a envejar. Açò sí, al cap de poc apareix Yaiza al davant i es desfà l'encanteri, almenys per uns instants, fins que, agafant la desviació cap al Golfo, et tornen a envoltar els paisatges volcànics.

La mascota oficial del Parc Nacional de Timanfaya és ni més ni menys que el dimoni amb coa. N'hi podria haver alguna altra de més apropiada?

Camp de lava amb un dels molts volcans que hi ha en aquesta zona, al fons.

Dissolts l'espai i el temps, només 20ºC em separaven d'Islàndia.

Només algunes poques plantes, alguns fongs i microorganismes aconsegueixen tacar el negre de la lava recremada.

Fa ganes de saltar-hi amb la velo de carretera, eh?

Camells per als turistes.

Cràter.

Carretera de tobogans que davalla fins a Yaiza.

Girant la vista enrere, des de Yaiza, amb el sol que comença a obrir-se pas entre els nivolats.

La primera part del dia ha estat grisa i humida. Sortint de Timanfaya, però, els nivolats han desaparegut i han deixat pas a un capvespre radiant. Açò sí, el vent, més caparrut que ningú, no ha menguat fins al vespre. La davallada cap a Yaiza, per una carretera de continus tobogans, hauria estat molt més divertida si no hagués estat pel maleït vent de cara...

Una vegada a Yaiza, he girat a la dreta en direcció al Golfo. Del Golfo, com de la majoria d'indrets que vaig visitant, només sabia que era un punt en el mapa. Supòs que aquesta manera de viatjar fa que les primeres impressions siguin molt més intenses. Puges una costa i, just abans d'arribar a dalt, et concentres expectant en el que hi haurà al darrere del canvi de rasant. En el cas del Golfo, m'hi esperava un poblet de cases petites i blanques a ran de mar, cobert pel polsim de les onades que rompien contra les roques.

Però la sorpresa més grata m'esperava just al costat del Golfo: per un caminet de terra tancat per baranes de llenya s'arriba a una platja encaixonada entre parets volcàniques i amb un llac, el Lago de los Clicos, d'intens color verd, al peus de la paret posterior.

El poblet mariner del Golfo, just al sud del Parc Nacional de Timanfaya.

El Charco de los Clicos o Lago Verde, al costat del Golfo, és possiblement la platja més peculiar de l'illa.

Quan he reemprès la marxa la carretera passava per suvora la mar. Aquest tall, envoltat de lava solidificada completament negra, ha estat espectacular, sobretot amb el sol de cara i el polsim d'aigua marina en suspensió. La lleugera ondulació de la carretera i el permanent zig-zag la fan sinuosa i entretinguda. Malgrat el vent de cara, m'he divertit. He pensat que en aquesta carretera hi deuen haver gravat més d'un anunci de cotxe.

He passat pel costat de Los Hervideros sense ni adonar-me'n i, quan he arribat a les Salinas de Janubio, m'ha temptat altra vegada el diable de Timanfaya i he decidit sortir de la carretera per fer drecera passant per la platja. Més curt ho deu haver estat, però no més ràpid, açò segur. El vent de cara, l'arena que s'enfonsa de forma espantosa i el feixuc viatge de les alforges han fet díficil l'avanç. La platja era més llarga del que semblava des de dalt... un dia més, he tornat a anar curt de llum. És que no n'aprendràs mai!

Al cap de 15 minuts d'empènyer velo he aconseguit arribar a l'altre cap de la platja. He aprofitat per tirar unes quantes fotos i, sobretot, per buidar-me les sabates d'arena. Encara m'hi quedaven uns quilòmetres amb el vent en contra fins a Playa Blanca, i uns quants més fins a Playa Papagayo, on tenia previst passar la nit.

Carretera d'anunci que passa pels Hervideros.

Platja del Janubio a la llum del capvespre.

Llacuna del Janubio, rere la qual hi ha les salines del mateix nom.

En arribar a Playa Blanca he fet una aturada obligada al supermercat. Playa Blanca és una urbanització immensa amb tots els típics establiments turístics i plena a vessar de turistes de la tercera edat.

Una vegada he tingut les alforges plenes m'he posat el frontal i he reemprès la marxa. Se m'ha fet fosc abans de poder escapar de Playa Blanca i he comprovat el que ja em temia: les piles del frontal s'estan acabant. No he tingut més remei que aturar a la primera platja que he trobat, intuint quasi a les palpentes el traçat de la que, a la llum del dia, deu ser una ampla i evident pista.

He plantat la tenda allà on m'ha semblat més convenient i he comprovat al mapa que la platja en qüestió és Playa Mujeres, on som ara, dins la tenda, escrivint açò.

Imatge satèl·lit de la quarta etapa del periple conejero. Aquí podeu explorar i/o descarregar-vos el track.

Lanzarote (4) Jugar-se la pell al Risco de Famara

El camí protagonista d'aquesta crònica ofereix unes viestes magnífiques (quin remei!). Per començar, aquesta perspectiva del Bajo Risco, l'esplanada al fons de la qual hi ha les antigues salines del Río i, a l'altra banda de la mar, l'illa de la Graciosa.

A la darrera entrega deia que el dimecres 8 de desembre vaig acabar el dia amb la sensació d'haver tornat a néixer. Tanmateix, la crònica s'acabava a la meitat de la ruta, just en el moment abans de ficar-me a la gola del llop.

La que ve ara és l'única part de la crònica del viatge que no vaig escriure a Lanzarote mateix. Em venien massa coses al cap i no sabia per on començar; de fet, no tenia gens clar que ho hagués d'explicar al blog, per la vergonya que em feia haver-me jugat la pell de la manera que ho acabava de fer. Unes setmanes després, a casa, còmodament assegut davant l'ordinador, tot es veu diferent i la cosa fins i tot pren aquella aura de gesta...

Ens havíem quedat a les Salinas del Río, a l'inici del camí que s'enfilava cap als acantilats anomenats Risco de Famara. Segons els mapes que havia consultat, tot semblava indicar que havia de ser un camí fàcil que m'havia de permetre plantar-me a Playa de Famara en un tres i no res. Tanmateix, des d'un bon principi va quedar clar que res d'açò no em trobaria: el camí no era més que un corriol brut entretallat pels sargalls, els rocs i la vegetació.

Però la cosa no havia fet més que começar. Així com el caminoi s'enfilava pel penyassegat, s'anava embrutant de roques que, unides al desnivell i al pes que carregava, feien impossible avançar muntat a la velo. A partir d'aquí m'esperaven cinc llargues hores i més de 10 quilòmetres a peu, arrossegant i a estones carregant tot el pes de la velo i les alforges, a 300 metres per sobre el nivell de la mar i amb encara 100 o 200 metres més d'acantilat al meu damunt.

En efecte, és impossible no fer-se aquesta pregunta: per què vaig seguir? Primer de tot, vaig seguir perquè el que m'esperava si tornava a rere tampoc no era poca cosa, tal com vaig descriure a l'article anterior. A més, un enganyós efecte òptic em feia creure que el tram de penyassegat que havia de vèncer seria molt menor al que fou en realitat. Sabia que tenia poca aigua, que probablement ho hauria de fer tot a peu, però tot i així creia que no seria tan dur com tornar a rere i enfilar-me fins al Mirador del Río. En qualsevol cas, desconeixia completament el que m'esperava al davant... Sigui com sigui, per què ens hem d'enganyar? També hi havia un punt d'orgull en la decisió de seguir endavant, en el fet de no donar-me per vençut.

Girant la vista enrere, veia com s'allunyava, molt a poc a poc, l'illa de la Graciosa. Que petits que semblaven, des d'allà dalt, els acantilats de la Montaña Amarilla! La foto l'he treta de la web Cuadernos de Viaje de Juan Holgado.

Cercant informació per internet sobre aquest camí he topat amb una excel·lent descripció feta per un tal Juan Holgado. Tot hauria estat molt diferent si l'hagués llegit abans de partir... El seu relat comença així:

El camino une la Caleta de Famara y las Salinas del Río justo enfrente de la Isla la Graciosa, fue construido para el servicio de mantenimiento de una vieja conducción de agua a través de una tubería subterránea hoy en desuso. La falta de cuidado de dicho camino ha provocado un profundo deterioro en los lugares de cruce de vertiginosos barrancos que han arrasado el firme en diferentes puntos. Por una parte el agua y por otra los desprendimientos de rocas han convertido el camino, en esos puntos, en lugares muy peligrosos para su cruce, son rocas muy inestables que incluso se desprenden con solo tocarlas con las manos. Quede aquí pues la advertencia del riesgo que entraña este recorrido siendo solo recomendable para personas habituadas a caminar por itinerarios con ciertos riesgos y naturalmente, sin miedo al vértigo en profundos desniveles y cortados ciertamente peligrosos.

Perspectiva del Risco amb la badia de Caleta de Famara, on em dirigia, al fons.

Heu sentit a parlar mai del mite de Sísif? Diu el mite que Sísif va ser castigat pels déus a empènyer muntanya amunt una enorme pedra, però just abans d'arribar al cim la pedra sempre li rodolava pendent avall, veient-se obligat a començar altra vegada de bell nou.

Idò jo em vaig sentir aquell dia com una mena Sísif castigat pels déus a carregar la meva velo amb les alforges plenes a rebossar. Com que anava curt d'aigua, el primer objectiu va ser l'ombra dels penyassegats, on esperava no suar tant i, per tant, no perdre tants de líquids. Una vegada a ombra, vaig anar resseguint l'enorme paret de roca fins que el camí, seguint la forma de l'acantilat, feia el primer gir a l'esquerra. Des d'allà vaig tirar la foto que surt al principi de l'article.

A partir d'aquell moment va començar el càstig dels déus: rere el proper plec d'acantilat, llunyà, sempre en venia un altre, en una successió lenta i inacabable. En el punt més enfonyat del zig-zag hi esperava sempre una sorpresa, normalment en forma d'esllavissades i enormes enderrossalls que formaven tarteres, llengües de terreny inconsistent o, en el pitjor dels casos, petits barrancs que es precipitaven penyassegat avall.

Aquests eren els punts crítics, i rere cada plec d'acantilat, en trobar-me al meu davant la repetició del mateix, temia trobar-me amb un obstacle insalvable. A partir de cert moment, la impossibilitat de seguir endavant significaria haver de passar la nit allà dalt, mig deshidratat i amb només dos glops d'aigua al bidó.

En general, el camí estava cobert d'enormes roques amuntegades l'una damunt l'altra, el qual m'obligava a suspendre contínuament la velo per superar els obstacles que s'anaven obrint pas. Ben prest vaig perdre el compte de les vegades que em vaig picar amb el pedal contra la tíbia o el bessó de la cama dreta; encara avui tenc alguna crosta que mig penja...

Altres vegades, el camí simplement havia desaparescut, veient-me obligat a avançat amb el cos aferrat a la paret de roca, amb la velo i les alforges mig penjant a un costat. En algun punt no vaig tenir més remei que carregar tot el pes amb una mà, mentre amb l'altra m'ajudava per aferrar-me millor a la paret.

En un parell d'ocasions vaig estar a punt de deixar-ho caure tot cap avall per evitar anar-hi jo al darrere... vaig fer-hi tan prop que encara m'agafa un ensurt quan hi pens. Si vaig conservar la velo i l'equipatge va ser per pura casualitat.

El Roque i, a baix, les -des d'aquí, silencioses- onades rompent contra les roques.

Molt concentrat en seguir endavant a tota costa, vaig anar superant aquests obstacles... Aquests obstacles i, per si no n'hi havia prou, també alguns altres que anaven fent la seva aparició. El primer, una coberta tallada; la coberta i la càmera, per ser més exactes. La roda es va desinflar en una dècima de segon quan la coberta, empesa pels més de 30 quilos que carregava, va fregar un pedrot especialment afilat.

Em vaig treure el casc i els guants i em vaig asseure en una roca ben còmoda per adobar l'avaria. Mentre anava fent la feina, una munió de gaviotes, que des de feia una estona em sobrevolava més d'aprop, va començar a llençar-se en picat damunt jo, desviant-se a molt poca distància del meu caparró. La decisió de treure'm el casc no havia estat del tot encertada, així que me'l vaig tornar a posar per protegir-me de les urpes dels antipàtics ocellots.

Quan vaig tenir la feina enllestida i vaig reprendre la marxa, el temps havia canviat. Fins llavors havia estat un dia assolellat, molt calurós, però de cop s'havia ennuvolat i s'havia aixecat un vent incòmode i fresquet, el qual no m'anava gens malament tenint en compte que anava molt curt d'aigua.

Al cap d'una estona va començar a ploure. En un primer moment em vaig sentir alleujat, ja que vaig pensar que amb un poc de sort podria pescar aigua d'alguna basseta que es formés a la roca. Tanmateix, ben prest vaig veure que també hi havia una altra conseqüència gens alentadora: el terreny estava més llenegadís.

L'estampa d'un ciclista carregant més de 30 quilos de velo i alforges per aquells penyassegats devia ser del tot surrealista. I més ho devia ser quan va aparèixer, al bell mig del camí, un cotxe que semblava caigut del cel, completament deformat per l'impacte. Segons explica en Juan Holgado, el conductor d'aquest cotxe va ser un dels molts que trien aquests paratges per deixar enrere aquest món... En qualsevol cas, no em feia falta que ningú m'ho expliqués, ja que la cosa era prou evident. A més, per desgràcia, aquí a Menorca també coneixem bé aquest mètode de suïcidi. Tot plegat acabava d'afegir un punt de tragèdia a la situació. Sort que almenys no sabia, encara, que no fa gaire van haver de rescatar-hi amb helicòpter un jove que no podia fer avant ni arrere...

Un cotxe, o més ben dit, les restes del que havia estat un cotxe, al bell mig del camí.

Però el més dur encara havia d'arribar. Quan vaig donar la volta a l'enèsim sortint de penyassegat vaig veure, a la paret que s'alçava al meu davant, unes lletres ben grosses pintades en blanc a la roca que deien: ONLY EXPERTS. En aquell moment devia fer prop de quatre hores que caminava i grimpava per aquell maleït camí, i per força havia de faltar-hi poc per arribar. Des de feia una estona el meu ànim havia millorat perquè semblava que el final era a prop... Aquella inscripció, però, em va fer aterrat de cop de peus a terra. Cada vegada era més evident que hauria de quedar-me allà dalt a passar la nit, amb poca aigua, quasi gens de menjar i les meves amigues les gavines amenitzant la vetllada.

Amb aquestes perspectives tan descoratjadores vaig seguir avançant fins arribar al primer -no seria el darrer- barranquet format pel pas de l'aigua i per successius desprendiments de terreny. Així com m'hi aproximava només veia al meu davant el camí tallat per un forat sense fons; uns metres més endavant, el camí seguia com si res... Quan vaig ser-hi al davant, i després d'estudiar la situació, vaig prendre l'enèsima decisió arriscada del dia: intentaria creuar.

El problema és que necessitava les mans per agafar-me a la paret. Hi havia dues opcions (la de no creuar ja l'havia descartada): deixar-ho tot darrere i ja veuria l'endemà com ho anava a cercar, o intentar-ho travessar d'alguna manera. Açò segon és el que vaig decidir: desmuntar les alforges i ho passar-ho tot per parts i en tres viatges, el qual significava creuar un pas molt delicat, de terreny molt inestable, cinc vegades en lloc de només una.

Primer vaig creuar la velo, intentant en tot moment no mirar cap avall. Quan vaig ser a l'altra banda, vaig veure que el camí estava en més o menys bon estat, així que vaig continuar un tros més per veure què m'esperava al davant. Al lluny va aparèixer un sortint de penyassegat que, ara sí, semblava donar inici al camí de davallada. Emocionat per la idea, vaig accelerar el pas, impacient per comprovar que el tràngol arribava a la fi.

Dues imatges del camí tretes del Google Earth.

Tanmateix, encara m'hi faltava la darrera i probablement la pitjor de les proves: un barranquet que es precipitava vertiginosament cap al mar en una pendent empinadíssima de 300 metres de desnivell. Per acabar-ho d'adobar, el barranc es dividia en dos just al meu davant, deixant al mig part del terreny del camí original, formant una paret que també calia escalar. Si hagués fet el camí a l'inrevès, només arribar allà hauria girat cua sense dubtar-ho. El problema és que m'ho trobava ara, gairebé al final, i havent superat ja un bon feix d'obstacles en les darreres quatre hores. Em trobava, com aquell qui diu, entre l'espasa i la paret: sense aigua, amb poc temps de llum, i amb obstacles de perill evident tant al darrere com al davant.

Com ja deveu suposar, vaig decidir tirar endavant. Vaig llençar la velo avall, amb la máxima delicadesa per evitar rompre res, i vaig davallar aferrat a les roques, estudiant en cada moment quina era la posició més segura per peus i mans. Quan vaig ser a baix em trobava davant del més difícil: grimpar per la paret que tenia al davant carregant la velo. Per sort, la roca feia bastants de sortints on podia deixar la velo penjant, pujar per un costat, pescar-la amb una mà i deixar-la penjant un poc més amunt. No cal dir que la dificultat sense carregar la velo hauria estat molt menor...

Quan vaig ser a dalt, tenia al davant un altre barranquet similar al que acabava de passar, així que vaig repetir l'operació ja estudiada. Una vegada a l'altra banda, em vaig enfilar a la velo amb les cames encara tremoloses i vaig avançar muntat uns 300 metres fins al sortint de penyassegat que havia vist d'enfora. En efecte, a partir d'allà començava un còmode -còmode comparat amb el que tenia al darrere- descens cap a Playa de Famara. Ho havia aconseguit! O gairebé...

En el moment que vaig tombar el sortint d'acantilat rere el qual m'esperava el còmode descens, un raig de llum irreal foradà els ennivolats i il·luminà l'esplanada de Caleta de Famara. En un moment com aquell, el darrer que penses és que aquella llum sigui accidental...

Sí: gairebé ho havia aconseguit. Havia deixat les alforges al darrere i no estava disposat a deixar la feina a mitges. Així que vaig tornar a refer el camí, vaig superar els tres barranquets en sentit invers, i vaig agafar les alforges. En tost de fer dos viatges més (un per alforja), vaig agafar un pop elàstic i les vaig envoltar ben fort, deixant-les ben unides. No seria fàcil tornar a fer el camí, però amb les alforges anava més còmode i, a més, ara ja sabia on havia de posar mans i peus.

Mitja hora o tres quarts més tard vaig arribar on havia deixat la velo. Ara sí que s'havia acabat. En aquell moment vaig enyorar els amics, tots aquells que una o altra ocasió semblant hem acabat donant-nos una abraçada. Ells no hi eren, però al davant m'esperava Famara, on plantaria la tenda, banyada per una llum irreal.

Caleta de Famara banyada per una llum irreal.

Girant la vista enrere, amb els acantilats on acabava de passar llargues hores al fons.

Imatge satèl·lit del camí. El track el trobareu, com sempre, al Wikiloc.