dimecres, de novembre 24, 2010

Uep sa guerra!




Com que darrerament faig més honor al "Uep" que a "sa velo", i com que m'he conjurat per no deixar el blog a la deriva, m'he posat a cercar imatges per a la sèrie "Uep sa plàstica!" que vaig començar a publicar en una altra època de sequera vogadora. Botant de web en web he anat a parar a una d'interessant -és un dir- dedicada a l'ús de la velo com a màquina de guerra: combatreform.

Les eines, els utensilis, les màquines en si mateixes, no són bones ni dolentes. No tenen un ús predeterminat, o almenys solen ademetre usos diferents segons la intenció de qui les fa servir. Si bé és ver que qualcunes, con ara un ventall, tenen un ús en aparença més innocent, l'expressió "fotre un ventall" ens dóna entendre que, tradicionalment, també ha tingut un ús més malintencionat...

És per açò mateix que moltes de les investigacions que s'han fet en temps de guerra han tingut després, en temps de pau, aplicacions positives en el camp de les comunicacions, el transport, la sanitat, etc. El que va inventar-se per matar acaba salvant vides o facilitant les relacions entre persones... Internet mateix és un clar exemple d'açò. De fet, fins i tot una arma de foc, que d'entrada sembla que només admet usos destructius, també s'empra per a fins més constructius, com donar el tret de sortida en una cursa, fer renou en vistes a una celebració, etc.

Tot i que mai no m'ho hauria pensat, amb la velo sembla ser que passa el mateix que amb la resta de màquines: tant pot ser emprada per al bé com per al mal. I si no us ho creis, entrau a la web de combatrefom i ho veureu! Hi trobareu textos, fotos i vídeos sobre diversos usos militars de la velo, alguns de ben reals i altres en projecte.

Aquí teniu alguns exemples del que hi podeu trobar:











A la velo, en definitiva, li passa una cosa semblant al que històricament ha passat a moltes bísties com l'ase de la foto:




divendres, de novembre 19, 2010

Kaiac, peix i esclatasangs


Kaiac, peix i esclatasangs: aquest va ser diumenge passat el nostre particular "sexe, drogues i rock'n'roll".

Després de remar quatre hores bones i que en Jaume agafés dos verderols, jo vaig decidir que no podia tornar a casa amb les mans buides: vaig arraconar el cotxe -amb el kaiac damunt- a un costat de la carretera i vaig córrer cap a uns pinets joves molt tocats per la tramuntana. Vaig tenir el pressentiment que alguna cosa amagaven, i efectivament: davall del primer d'ells, a pocs metres del camí, m'esperaven cinc esclatasangs ben grossos i completament sans. Els vaig agafar i me'n vaig tornar cap al cotxe; peix no en duia, però ara almenys ja no tornava amb les mans buides...

Sigui com sigui, el mèrit no és gaire gran: fa poc, en una sortida amb btt, vam omplir d'esclatasangs el cul d'una bossa de plàstic; val a dir que els vam trobar tots des de dalt mateix de la velo... Tal vegada és per açò que diumenge, quan ma mare em va veure arribar amb esclatasangs, em va dir: "amb kaiac i tot que trobau esclatasangs?".

Sigui com sigui, la foto que em va enviar en Jaume fa dues setmanes, amb el seu kaiac ple de peix, juntament amb el record de la llampuga que fa poc se'm va escapar quan ja l'havia treta de l'aigua, em segueixen tenint amb les dents llargues.


Oblades, verderols, espet i llampuga damunt el kaiac d'en Jaume.



Esclatasangs damunt el tambucho, "balou" en català (fa uns 35 o 40 cm d'amplada, perquè us fagueu una idea de les dimensions dels esclatasangs).


divendres, de novembre 05, 2010

Cowboys de poca monta a Sant Aniol i Talaixà



El Salt del Brull, on neix la riera de Sant Aniol.


El bo, el lleig i el dolent, més coneguts a ca nostra com "el bueno, el feo i el malo" de la pel·lícula Il buono, il brutto, il cattivo, i que podem identificar indistintament amb en Xevi, en Tolo i jo mateix (tots tres som, com a mínim, igual de lletjos i de dolents), som inseparables del nostre cavall de dues rodes. Amb ell hem recorregut valls i deserts, hem pujat i baixat muntanyes, hem creuat rius, ens hem plantat davant de tavernes lúgubres de pobles mig abandonats, ens hem batut en duel, hem lluitat contra els indis i, sobretot, hem fet nosaltres mateixos l'indi.

Fa poques setmanes, per primera vegada en un dels nostres barreta westerns (barreta de cereals, és clar), el trio de lletjos dolents apareix en escena sense muntura. Se'ls veu feixucs, insegurs, lents de moviments. Es miren l'un a l'altre amb cara de sorpresa i perplexitat. Avancen atemorits que se'ls apareixi, en qualsevol moment, una tribu d'indis ferotges o un xèrif amb qui tenguin algun compte pendent. Si açò succeeix, ben segur que sense la seva muntura són homes morts...

La predicció metereològica, altra vegada, va errar el seu pronòstic. La previsió era de fortes pluges, però aquests són els nivolats més amenaçadors que ens van passar per damunt...

El destí de les seves passes no és altre que l'Alta Garrotxa, una terra que ja han recorregut en diverses ocasions a ritme de ferradura.

Com els passa quan van dalt cavall, en un moment donat es desvien del camí que tenien previst de seguir, senyal que en les altres ocasions la culpa no era dels cavalls sinó seva i només seva. Quan són a Talaixà, en tost d'agafar cap a la Quera i el Salt de la Núvia, que hauria estat el més raonable, decideixen fer camí cap al Comanegra.


Rètol que assenyala el camí cap al Comanegra i que els tres cowboys d'estar per casa no van veure sinó a la tornada, després d'haver-se desviat del camí correcte.

El que els tres cowboys no tenen en compte és que el Comanegra, a pas d'humà, no queda precisament aprop. Llavors, per acabar-ho d'adobar, ve quan es desvien del camí i arriben a un coll que no saben ben bé si és el de la Balmeta. Conscients que no saben el que es fan, decideixen tornar a rere en direcció a Talaixà per agafar, ara sí, el camí cap al Salt de la Núvia. El puja i baixa fins al coll desconegut els ha servit, almenys, per gaudir d'una esplèndida perspectiva del Bassegoda (1.373 metres):




Després de passar per diversos presumptes salts de la núvia (la núvia en qüestió, en el camí cap al casament no desitjat, va tenir diverses ocasions de saltar al buit), els tres genets sense cavall inicien el descens. Com que no saben fer altra cosa, emprenen la davallada al galop, com si qualquessin les seves muntures, fent moviments semblants als que normalment fan a les davallades.

Posen el cul cap enrere a l'encarar un escaló o un tobogan pronunciat, frenen abans de les corbes i acceleren a dins; aprofiten els peralts quan n'hi ha, i si no, les tallen per l'interior...

Acostumats a fer camí a les esquenes dels seus cavalls, no se'n fan creus d'haver fet només 20 quilòmetres en tot un matí de caminar. Notes les cames adolorides, no allà on és habitual, sinó en zones que a dalt del cavall no pateixen desgast.

Ermita de Talaixà.

Després d'unes hores de caminar sols, arriben altra vegada a la riera de Sant Aniol, on havien iniciat la caminada, però un poc més amunt. Allà coincideixen amb molts altres habitants del solitari oest, la majoria d'ells de la subespècie coneguda popularment com a dominguero. El que va començar com un spaghetti western i que ja s'havia transformat en un barreta western desemboca finalment en un pícnic western, per dir-ho de qualque manera.

Sigui com sigui, aquesta part del recorregut és preciosa, amb algunes gorges, o rescloses, o jo què sé com es diuen, que fan moltes ganes de fer-hi una calada...




...amb l'ermita romànica de Sant Aniol d'Aguja...



...i sobretot amb el Salt del Brull que, tot i no estar en el seu moment més esplendorós, captiva els tres cowboys de poca monta:


Il brutto e il cattivo, o a la inversa...


De retorn, uns pseudo-galops fins a la furgoneta i cap a casa a descansar les cames! En el meu cas, cap al tren, camí de Menorca...


Imatge satèl·lit de la ruta per la riera de Sant Aniol i Talaixà. Aquí podeu furonar i/o descarregar-vos el track.