Imatge satèl•lit del tram de ruta corresponent a aquesta quarta part de la crònica.
Perfil del tall de ruta corresponent a aquesta quarta part de la crònica.
L'hora de la veritat havia arribat. Físicament ens havíem dosificat bé, però mai havíem fet tantes hores d'exercici ininterromput i no sabíem com podia reaccionar el nostre cos. En qualsevol cas, la clau era mantenir-se fort a nivell psicològic: de res serveix tenir forces a les cames quan el cap diu "prou".
Havíem deixat el relat a Binisafúller. Acabàvem de passar la zona d'urbanitzacions de Punta Prima, Binibeca i Binissafúller. Dúiem un parell d'hores d'endarreriment respecte l'horari previst i ens quedava aproximadament una hora de llum. En principi teníem previst arribar fins a Cala Tomàs amb llum natural, però açò ja es veia que seria impossible. El nostre repte era ara arribar a Son Bou, on en Toni i en Xavi ens havien de dur el sopar i els llums que en Toni havia recollit al matí.
Fins aquí sabíem que hi podíem arribar, i el repte havia estat en tot cas fer-ho el més sencers possible. Dúiem a les cames uns 120 kms, prop de 15 hores de ruta, bona part d'aquestes amb temperatures molt altes, i poc menys de 2.000 metres de desnivell acumulat. Per davant teníem però encara 70 quilòmetres: 15 d'ells els podríem fer amb llum natural, però els 55 restants, que incloïen una de les parts més poc ciclables de la ruta, els hauríem de fer en la foscor més absoluta. El gran dubte era si seríem capaços d'aguantar fins al final fidels al que ens havíem proposat: fer absolutament tot el Camí de Cavalls.
A partir de Binissafúller el Camí de Cavalls s'endinsa un poc cap a l'interior. De fet, a partir d'ara fins a Ciutadella el camí passa prou allunyat de la costa, excepte algun tram més o menys breu, fins que entram al terme de Ciutadella, a Cala Galdana, on anam resseguint un poc més d'aprop la línia de costa.
Aquest és el ritme a què vam avançar durant bona part de la ruta. La foto me la va inspirar una de semblant que vaig veure al fòrum Es Darrer Que Tanqui.
El tram de Binissafúller fins a la Torre Vella (la d'Alaior) va ser probablement el que vam fer a més velocitat (a excepció dels trams d'asfalt que havíem fet just abans, és clar). Per primera vegada en tot el dia vam intentar anar el més ràpid possible, sense gastar tota la pólvora, per suposat, però intentant imprimir un bon ritme. Açò sí, hi havia un obstacle que anava guanyant pes per moments: el mal al cul. A partir d'aquí fins a Ciutadella cada pedreta, cada petita irregularitat del camí, es van convertir en un petit suplici. I ja sabeu que el Camí de Cavalls no és precisament pla...
As Canutells vam fer una petita aturada per telefonar en Toni. Havíem quedat amb ell que a les 9 o 9:30 seríem a Cala Tomàs, on ens havia de dur el sopar i ens havia de tornar els llums que havia recollit el matí. Ara era clar, però, que no tindríem temps d'arribar-hi. Intentaríem, en tot cas, arribar amb llum a Son Bou. El problema és que pràcticament no coneixíem aquesta part del Camí de Cavalls, i ens era molt difícil calcular el temps que necessitaríem per arribar allà.
Al cap de poc de sortir des Canutells arribàvem a un dels millors trams del sud, la davallada trialera a Cales Coves, curta com totes les davallades a Menorca, però divertida i perfectament ciclable amb un poc de destresa. Una vegada a baix, vam travessar el camí ample que davalla a Cales Coves i vam seguir la marxa cap a Cala'n Porter. No teníem temps per perdre, i no ens podíem permetre desviar-nos uns metres del camí per fer una ullada a la cala... En tot cas, he pescat una foto d'Internet perquè voltros sí que la pogueu veure:
Imatge de Cales Coves pescada del blog menor-k.blogspot.com. Tot i que a la imatge no s’aprecia, les parets d’aquesta cala estan foradades de coves que en el seu temps van servir d’enormes tombes, convertint la cala en una necròpoli, una ciutat de morts.
Vam arribar a Calan Porter a les 21 hores. Ens trobàvem davant d'una difícil disjuntiva: intentar arribar a Son Bou, o almenys a la carretera de Llucalari, amb el perill que se'ns fes fosc abans d'arribar-hi (dia 5 de juny hi havia molt poca lluna, i a més aquesta sortia molt tard); o bé esperar a Cala'n Porter i dir a en Toni i en Xavi que ens duguessin els llums i el sopar allà. En aquest segon cas, estaríem endarrerint encara més la nostra arribada, amb el perill que l'excessiva fatiga finalment ens fes renunciar al nostre objectiu... així que vam decidir seguir vogant, augmentant encara més el ritme, per intentar arribar a Son Bou o almenys a la Torre Vella.
Era clar que no teníem llum suficient com per arribar a Son Bou, però amb un poc de sort sí que en tindríem per arribar a la carretera de sa Torre Vella.
Una de les notes característiques d’aquell dia van ser les orugues peludes. Ara mateix, un mes més tard, Menorca està coberta de papallones, però dia 5 de juny les orugues encara no havien fet la seva metamorfosi i es balancejaven ufanoses, penjades d’un fil de seda, dels arbres de bona part de l’illa. A les 9 del vespre ja feia moltes hores que esquivàvem i decantavem orugues, però a partir d’aquesta hora, amb la fosca que anava caient, les orugues i els seus fils es van començar a fer invisibles.
Així és com ens vam passar (més concretament jo, que em va tocar anar davant molta estona) unes quantes hores vogant a les fosques amb la sensació d’estar trencant teranyines i més teranyines. En ocasions sí que es tractava d’una teranyina, però normalment eren orugues peludes amb els seus fils de seda que se’t quedaven aferrades a la cara i que, en ocasions, no podies treure’t immediatament ja que el camí obligava a tenir les dues mans agafades al manillar…
Sigui com sigui, aquesta desagradable sensació almenys va servir per combatre la son, un dels enemics que ens havia de sortir forçosament al pas. Com diuen en castellà, “no hay mal que por bien no venga”.
Quan vam arribar al camí de sa Torre Vella era pràcticament de nit i era més que evident que no teníem temps d’arribar fins a Son Bou pel Camí de Cavalls (agafant la carretera ens hauria vingut just). Vam telefonar a en Toni i en Xavi, que ens esperaven a Son Bou, per demanar-los que ens duguessin el sopar allà. Després d’unes quantes anades i vingudes (no ens vam acabar d’entendre i els va costar trobar el lloc on érem) van arribar i ens vam servir l’esperat plat (més ben dit, els esperats plats) de pasta. Per menjar no vam tenir més remei que seure enmig del camí, que semblava una estora vivent d’orugues peludes.
Girant la vista enrere, hi ha dos aspectes que ens van fer perdre bastant de temps: primer, el ritme que voluntàriament ens vam imposar a les hores de més calor per evitar fatigar-nos en excés, i segon, el fet que ens passéssim prop d’una hora i mitja esperant el menjar. En cap dels dos casos, ni en el dinar ni en el sopar, la culpa no va ser de qui ens l’havia de dur, sinó nostra, per haver calculat malament l’horari que seguiríem. En qualsevol cas, en cap moment no ens vam estressar per aquest fet, ja que el nostre objectiu no era en cap cas fer un temps o un altre, sinó simplement aconseguir-ho i ser els primers a fer-ho sense saltar-se cap tram del Camí de Cavalls.
Després de sopar va començar la part realment decisiva de la ruta. Fins al sopar teníem clar que hi podíem arribar. Els dubtes venien a partir d’ara. Amb els llums instal·lats al front i al manillar, amb el cos entumit, i amb més ganes de seure en una cadira còmoda i prendre una cervesa que no de tornar a seure damunt el dur seient i haver de vogar, vam prosseguir la nostra marxa en direcció al barranc de Llucalari.
Aquesta era una part desconeguda per en Tolo i jo, i també era la primera vegada que davallàvem una trialera mitjanament exigent a plena nit. Si duus un bon llum, la diferència amb fer-ho de dia tampoc no és gaire, ja que quan fas una davallada tècnica centres tota l’atenció en uns pocs metres al teu davant, que en aquest cas és l’únic que està il·luminat. Si de cas, la diferència principal, sobretot si no coneixes el camí, és que no saps gaire què vindrà a continuació o si hi falta molt o poc perquè la davallada s’acabi.
Per cert, dins el barranc de Llucalari vaig poder comprovar que el meu lleuger i econòmic llum, enviat a dur ni més ni menys que de Hong Kong, té un focus capaç d’il·luminar (ni que sigui de forma tènue) la paret d’un barranc que està a més de 50 metres de distància. Quasi no m’ho podia creure… Ara ja no tenc excusa per no sortir de nit si és que de dia no tenc temps per fer-ho.
Imatge del barranc de Llucalari extreta del blog imatgesdemenorca-magda.blogspot.com. Quan vam passar per aquí, tot el que es veia era el que enfocàvem amb els nostres llums... A partir d’aquí, totes les imatges que surtin seran òbviament d’altres dies; algunes de meves, ja penjades en el blog anteriorment, i algunes d’extretes d’Internet.
Quan vam arribar a Son Bou, la platja més llarga de Menorca (fa uns 3 quilòmetres), el Camí de Cavalls no ens va dur per darrere la platja, com jo em pensava, sinó que ens va dur cap endins, per enmig dels aiguamolls que, si no vaig errat, s’anomenen el Prat. Dels aiguamolls, tanmateix, només en vam veure la típica vegetació de joncs, etc. i, sobretot, en vam sentir el concert eixordador de les granotes i els galàpets.
Després d’una bona endinsada cap a l’interior vam tornar a recuperar la línia de costa fins a Cala Tomàs, i més enllà, resseguint tota la platja de Binigaus. A patir d’aquí venia la part més familiar. Fins a Cala Galdana ho havíem fet en Jaume i jo, tot i que en la direcció contrària i a plena llum del dia. El tram entre Binigaus i Trebalúger, que passa per s’Heredat des Duc, ha estat històricament el més conflictiu de tot el Camí de Cavalls, i és dels darrers (si no el darrer) que s’ha fitat. Finalment, després de diferents modificacions, el traçat transcorre molt més per l’interior del que ho feia el Camí de Cavalls original.
Tanmateix, aquest és un dels millors trossos del Camí de Cavalls des del punt de vista ciclista. El terreny no és excessivament pedregós i el camí, que fa puja-i-baixes constants, passa moltes estones per dins de bosc bastant tancat. En alguns moments s’assembla a corriols que hem fet en moltes ocasions per allà a Girona…
Un dels atractius d’aquest tram és que el camí travessa el barranc de Trebalúger, on sempre hi ha els oportuns concerts de granotes i galàpets. En un moment donat, el camí ressegueix per dalt la paret del barranc de Trebalúger, sols que, amb la fosca negra que feia, era pràcticament impossible adonar-se’n…
El tram entre Binigaus i Cala Galdana se’ns va fer llarg. El desnivell era considerable, la fatiga era important, i psicològicament se’ns feia costa amunt ja que encara ens veiem molt enfora de Ciutadella. Quan vam arribar a Cala Galdana, vam decidir fer una aturadeta per descansar i recuperar un poc de forces. Seria la darrera que faríem.
Moltes vegades les grans qüestions es decideixen per un petit detall. No sé si açò nostre era una gran qüestió o no, però sí sé que va haver-hi un petit detall que, almenys des del meu punt de vista, va ser decisiu. Quan estàvem asseguts a les escales davant l'hotel Audax, gaudint (si és que es pot dir així) el que seria el darrer descans de la ruta, en Jaume va dir, ben convençut: "Al·lots! Ho farem, eh!". Jo sabia el que ens quedava per davant, suposava que en Jaume també ho devia conèixer, i em va ben estranyar que estés tan convençut que ho aconseguiríem. Sigui com sigui, se'm va contagiar la seva empenta i em vaig desfer de la idea que ja feia una bona estona que em rodava pel cap: prescindir d'alguns talls del Camí de Cavalls i acabar la volta a Menorca seguint camins més ciclables, el qual significava renunciar al repte que ens havíem proposat.
A Cala'n Turqueta vaig entendre el que en el seu moment m'havia sorprès: la convicció amb què en Jaume havia dit que ho aconseguiríem. La diferència principal entre jo, que em mostrava pessimista, i en Jaume, més optimista, era que jo coneixia el que ens esperava al davant i ell no. Si en Jaume hagués sabut el que suposava seguir estrictament el Camí de Cavalls a partir de Cala'n Turqueta, segurament no hauria dit amb convicció "ho farem, eh!", no m'hauria encomanat el seu optimisme ingenu i probablement no ho hauríem aconseguit.
Cala'n Turqueta. Quan vam passar per aquí, damunt les 3h de la matinada, ens vam trobar dos homes ciutadellencs que ens van mirar com si estessin davant d'uns d'extraterrestres quan els vam dir que veníem de Ciutadella... sols que havíem allargat la volteta fins a Maó.
Es Talaier, cala petita i tranquil·la entre Cala'n Turqueta i Son Saura.
Son Saura. A aquelles alçades de la ruta, no podeu imaginar com s’agraïa vogar damunt l’arena amb una tova capa d’algues. Aquestes tres fotos, per suposat, són d'una altra ocasió.
Sigui com sigui, una vegada vam començar a caminar per damunt les roques, entre Cala'n Turqueta i Es Talaier, el qui va veure clar que ho aconseguiríem vaig ser jo. No estava disposat a acceptar que caminar tanta estona per allà damunt amb la velo al costat no servís de res.
Com ja he comentat al principi, era la primera vegada que fèiem exercici físic durant més de 20 hores ininterrompudament, i no sabíem com reaccionaria el nostre cos ni el nostre cap. El que va passar, almenys en el meu cas, és que a partir del moment que em vaig convèncer que ho aconseguíem el cos se'm va fer lleuger i vaig començar a disfrutar altra vegada el camí. Em van venir forces no sé ben bé d'on... O sí que ho sé: del cap.
Per fer aquest tipus de ruta, i més encara en les animalades més llargues com la de n'Arnau, és important tenir una condició física mínima, però l'element que acaba decidint és el cap. Nosaltres no esteim especialment forts, però dins de les nostres possibilitats teníem una bona predisposició mental per a fer-ho. Molts que estan més forts físicament potser no ho aconseguirien (o ni tan sols ho intenten) perquè els mancaria la preparació psicològica.
La predisposició mental és no frissar d'arribar, sinó pensar que la ruta es fa metre a metre, quilòmetre a quilòmetre, i que l'important és anar avançant. És un poc com allò del "qui dia passa, any empeny". L'element psicològic és bàsic també per posar entre parèntesi (dins dels possibles) els molts mals que et van sorgint així com avança la ruta. Un d'especialment dolorós va ser a les anques, on fins i tot em vaig fer ferida... En moments com aquest, si no ets capaç d'abstraure't d'un mal intens, estàs cuit. Per acabar, la predisposició mental és també no demanar-te "què collons faig aquí?" o "qui em mana fotre'm en aquests marrons?" o "és que hi perdria res, si ara me n'anés cap a casa?", sinó simplement esforçar-te per avançar, sense donar-hi més voltes. Si has arribat fins aquí, alguna raó devies tenir; per tant, simplement pedala.
Molta gent es demana per què feim aquestes coses. Quan m’ho demanen directament, no sé gaire què respondre. No hi ha una raó concreta… hi ha moltes raons, però enumerar tots els motius conscients no expliquen perquè exposes el teu cos al patiment que suposa estar assegut durant 24 hores en un seient dur, vogant a ple sol per damunt de les roques, o a plena nit per enmig d’una interminable cortina d’orugues peludes.
Tot i que em costa explicar-ho en paraules, vos puc assegurar que vaig fer els darrers quilòmetres de Camí de Cavalls, del cap d’Artrutx a Cala Blanca, amb un somriure a la cara. Havia dormit dues hores de les darreres 48, els genolls em volien explotar, ja no podia recolzar més el cul sobre el seient i vogava dret, em queia (per partida doble) damunt les roques quan, amb els reflexos debilitats, intentava superar un obstacle massa exigent… Tenia unes irresistibles ganes d’arribar, però alhora desitjava que allò que sentia en aquell moment, molt semblant a la felicitat, no s’acabés mai.
Quan, entrant a Cala Blanca, vam trepitjar asfalt (a partir d'aquí ja no l'abandonaríem), em fa sortir un crit d'eufòria que en Jaume, que venia un poc més enrere, va emular en arribar al mateix punt. Ho havíem aconseguit! Sincerament, jo no donava un duro per nosaltres... Pensava que ho faríem, però no creia que tinguéssim prou moral com per posar-nos a caminar damunt les roques a la part final del sud. A més, el darrer tram, entre el cap d'Artrutx i Cala Blanca l'havia fet absolutament tot a cop de pedal, només posant un parell de peus i, tot sigui dit, patint també un parell de caigudes.
Després de separar-nos amb en Jaume (en Tolo se'ns havia escapat abans, però açò si de cas ja ho explicarà ell en un comentari...), vaig fer un esforç de voluntat per no anar directament a casa, sinó a la plaça del Born, allà on havíem donat sortida a aquesta aventura i allà on forçosament havia d'acabar. Envoltat de mirades d'incomprensió dels que pujaven del port després d'una nit de festa, em vaig dirigir, ara sí, cap a casa...
24 hores després de la sortida, la llum de l'auba tornava a despuntar per damunt les cases, al port de Ciutadella.
Havia arribat el moment tan llargament esperat: després de 48 hores en les que n'havia dormit menys de 3, el meu llitet m'esperava tou i net per rebre el meu son profund! Però en tost de caure rendit, no hi va haver manera de conciliar el son: donava voltes dins el llit nerviós, amb el cor encara accelerat i una allau d'imatges de les darreres 24 hores que desfilaven desordenades per dins del meu cap...
Com que al cap d'una hora de donar voltes dins del llit encara no m'havia adormit, vaig decidir enviar un missatge de mòbil a tots aquells que d'una manera o altra estaven al cas del nostre repte (molts d'ells, per cert, havien estat a la "llista provisional" de participants):
"Missió complerta: camí de cavalls integral non-stop, sense dreceres ciclables. 200 km, 24 h"
Per acabar, faré un llistat de coses el recompte de les quals ens donaria una idea bastant aproximada de la ruta (més que no el nombre de quilòmetres o el desnivell, posem per cas), el nombre de les quals desconeixem però que en tots els casos s’haurien de comptar per desenes, centenars, o fins i tot milers (estan més o menys per ordre de freqüència):
N? barretes menjades
N? lites de suats
N? litres d’aigua beguts
N? temes de conversa
N? temes de conversa
N? vegades que ens hem demanat si ho aconseguiríem
N? tocs de la tíbia amb el pedal
N? platges i arraconades travessades
N? platges i arraconades travessades
N? espècies animals i vegetals vistes
N? telaranyes trencades
N? acudits dolents
90 portells
190 quilòmetres recorreguts
N? (en el meu cas) punxades de mal al genoll
N? peus posats enterra
N? vegades que hem dit que el cul ens feia mal
N? fites
N? clavades / desclavades de pedal
N? frenades
N? frenades
N? canvis de marxes
N? orugues
N? orugues
N? metres cúbics d’aire respirat
2.800 metres de desnivell acumulat
N? passes anant a peu
8.348 punts del track de GPS
N? pedalades
N? batecs de cor
N? vegades que ens hem demanat a qui se li ha acudit fer passar el Camí de Cavalls per aquí
N? vegades que ens hem demanat qui ens mana fer açò
8.348 punts del track de GPS
N? pedalades
N? batecs de cor
N? vegades que ens hem demanat a qui se li ha acudit fer passar el Camí de Cavalls per aquí
N? vegades que ens hem demanat qui ens mana fer açò
Si us voleu descarregar i/o explorar el track, anau al wikiloc.
Perfil "estil clàssic" de la ruta.
%201-04-2024.JPG)
.JPG)
