dimarts, de juny 08, 2010

Camí de Cavalls NON-STOP (1 de 4). Prolegòmens





El dissabte 11 d'abril de 2009 arribava a Maó amb barco, amb la velo a la bodega i l'equipatge a l'esquena. Al port m'esperaven en Pau i en Toni; en Pau per endur-se la maleta, i en Toni per acompanyar-me dalt velo fins a Ciutadella. Aquell dia vam fer tot el Camí de Cavalls del nord així com estava marcat en aquell moment, i vam arribar a Ciutadella amb una decisió presa: a finals de maig o principis de juny del 2010 intentaríem donar la volta a l'illa d'una tirada pel Camí de Cavalls. Al caps de poc, vam posar dia i hora a la cita: el 5 de juny de 2010 a les 5h de la matinada.

Així com s'atracava la data, vam anar convidant amics i coneguts a fer la gesta amb nosaltres. El repte era simplement aconseguir-ho, però a més ens feia il·lusió pensar que, si ho aconseguíem, seríem els primers a fer tot el Camí de Cavalls d'una tirada.

Si voleu explorar i/o descarregar-vos el track de la ruta, podeu fer-ho, com sempre, al wikiloc.

Poc hi va faltar, però, perquè no fos així. Un dels que havíem convidar a venir ho va provar unes setmanes abans de la nostra cita, i per poc no ho aconsegueix. De fet, ell i el seu acompanyant van fer la volta sencera a l'illa, però es van saltar uns quants de trams durs del Camí de Cavalls, molt poc ciclables, molt lents, sobretot a la part final de la ruta. Açò salvava encara l'oportunitat de ser els primers en fer tot el Camí de Cavalls d'una tirada, i ens exigia ser absolutament fidels al seu traçat.

El Cami dels Cavalls, d'uns 200 quilòmetres de llargada, és una ruta històrica del segle XIV que rodeja tota l'illa pel litoral. El seu origen pot ser que tengui a veure amb les antigues cavalleries encarregades de la defensa de l'illa, tot i que també ha estat una ruta de comunicacions i transport. Després de segles d'ús públic, el Camí de Cavalls va ser fruit de controvèrsia i reinvindicacions a finals del segle XX i principis del XXI. Alguns propietaris de terrenys per on passava el camí, majoritàriament descendents d'antics senyors feudals, molt gelosos de les seves terres, rebien de forma poc grata tot aquell que passava pel tram de camí que creuava les seves possessions. Al blog Altaïr resumeixen així la història d'aquest camí:

"La documentació més antiga que fa referència a aquest vial es remunta al segle XVIII, temps en què aquesta estratègica illa anava passant per les mans de britànics, francesos i espanyols. Hi ha constància que s’emprava per establir una bona comunicació i servei a les fortificacions i talaies de la xarxa de vigilància que circumval·lava la costa de l’illa. Els documents custodiats als arxius demostren a més que el Camí de Cavalls era constituït com una servitud de pas per causes d’utilitat pública. Ara bé, pels volts dels anys 80 del segle passat, barreres i cadenats van recuperar-ne la propietat privada davant la passivitat de les autoritats. Aquesta situació va provocar el naixement de la Coordinadora per la Defensa del Camí de Cavalls, moviment social d’elevada rellevància a Menorca que va mobilitzar els ciutadans davant les administracions i els terratinents, els quals ara són precisament els que demanen inversions perquè el camí esdevingui un reclam turístic."

Fita, o "bil·lo", com l'anomenam nosaltres. Al llarg dels quilòmetres s'arriben a convertir en un autèntica obsessió. El nostre objectiu era no saltar-nos-en ni un.

Així idò, a dia d'avui el Camí de Cavalls torna a ser públic i transitable en la seva totalitat, sols que el seu traçat no correspon exactament al del passat. Antigament es podia fer tot dalt cavall i fins i tot amb carro, i per tant és evident que el traçat d'aquell Camí de Cavalls històric no correspon, en molts dels seus trams, a l'actual. El camí antic devia endinsar-se molt més cap a l'interior, ja que gran part de la costa, accidenatada i abrupta com és, no és adequada per transitar-la dalt cavall.

Encarant una davallada en el tram entre el Pilar i ets Alocs. A la imatge es pot veure una dels centenars de fites que marquen Camí de Cavalls, GR-223.

Sigui com sigui, el Camí de Cavalls actual, que des de fa poc està marcat en la seva totalitat i que és a més un sender de Gran Recorregut, el GR-223, té un gran atractiu pel tipus de btt que ens agrada fer. Pràcticament tot correspon a viaranys estrets, sovint molt tècnics, quasi sempre massa pedregosos, amb pujades i baixades constants. Un autèntic trencacames. Alguns trams són excessivament accidentats i no hi ha més remei que fer-los amb la velo al coll. El fet de ser tant exigent, però, fa que el conjunt sigui ciclable entre un 60% i un 95%, depenent de qui el faixi.

Més enllà de l'atractiu ciclista, està clar que el principal valor del Camí de Cavalls és la riquesa i bellesa dels paisatges per on transrecorre. Al llarg dels quilòmetres van desfilant paisatges completament heterogenis i una gran diversitat de fauna i flora: terrenys de geologia molt diversa, de roca negra, vermella, grisa o blanca, terrenys plans, costeruts, àrids, humits, frondosos, amb platges d'arena fina o gruixuda, blanca, vermellosa, daurada o negrosa, codolars, imponents acantilats, arraconades acollidores, barrancs de parets calcàries, torrents, basses, alzinars, pinars, ullastrars, mates, tamarells, càrritx, joncs, tem, camamil·la, tapereres, coixinets de monja, sargantanes, tortugues, rates sardes, calàpets, granotes, miloques, caderneres, passarells, rupits, rossinyols, fotges, corbs, corbs marins i altres ocellots, i moltes, moltes orugues peludes... per només citar els que ara em vénen a la memòria dels molts que vam veure aquest dissabte. No vam veure, que sapiguem, la famosa àguila pescadora, i tampoc cap serp.



Dues imatges diferents que donen un poc d'idea de la diversitat de paisatges que composen el litoral menorquí. De totes maneres, aquestes dues imatges només són una petita mostra: per fer-se una idea de la diversitat real en farien falta moltíssimes més.

Tanmateix, el vespre abans de posar-nos en marxa no pensàvem en res d'açò. Divendres a vespre, mentre sopàvem en Jaume, en Tolo i jo, els tres mosqueters sense d'Artagnan, no podíem deixar de xerrar de com havia estat de dura la ruta pel Camí de Cavalls del nord de dues setmanes abans. La calor ens havia passat factura, i una cosa teníem clara: o ens dosificàvem molt bé a les hores de màxima calor, o no ho aconseguiríem.

Conscient d'açò, el capvespre de divendres havia anat a deixar aigua i menjar amagats en un parell de punts estratègics amb la idea de garantir la hidratació durant la part més calorosa de la ruta. Vaig deixar una garrafa de 5 litres dins una mata a ets Alocs i una altra a prop de Cavalleria. També vaig amagar uns quants de plàtans, unes barretes i unes llaminadures Haribo.

A part, en Toni, que finalment no ens acompanyava dalt la velo, ens duria avituallament a la Vall, més o menys 3 hores després d'haver sortit, i recolliria els llums; na Tonia (la coincidència de noms és casual) ens duria el dinar a Addaia, i en Toni i en Xavi ens durien el sopar i ens tornarien els llums a Cala Tomàs.

Ho teníem tot ben organitzat, però tot i així em sentia com un fillet la nit de Reis. Després de sopar amb en Jaume i en Tolo, tot i que ja era molt tard (ens havíem proposat anar a dormir a les 22h i jo arribava a casa prop de mitjanit), vaig preparar-ho tot amb la idea de poder anar al llit més tranquil.

Però una vegada al llit no podia dormir. Donava voltes nerviós. Com sempre passa, la urgència per quedar-te adormit impedeix que puguis conciliar el son. Al cap de molta estona de fer la croqueta damunt el matalàs vaig cedir a la temptació i vaig mirar l'hora: 1:30 AM. El despertador sonaria a les 4:30, així que m'hi quedaven menys de 3 hores de son i jo seguia despert...



Continuarà...



3 comentaris:

Albert ha dit...

2 de 4, ja!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

EDU ha dit...

Joan
Soc l Edu, bona ruta, esteu fets uns cracs, aviat la volta a Espanya !!!!, jo aqui recuperant de l operacio del genoll, ja he agafat la velo, com dius tu, pero molt poc a poc, bueno Saludos.
Aqui et deixo el meu link
http://edu1968.blogspot.com/

Arnau Julià Bonmatí ha dit...

Nen!!! siguem bons nois... o arribarem a les mans!!!
Escriu i penja ja la següent cronica!!! home no ens ho pots fer això!!! que estic enganxat!!!
Apa fins aviat,
Arnau... el dels pirineus...