Camí de cavalls (i d'ases) de tramuntana

Resseguint els confins de sa roqueta pel camí de cavalls del nord. La foto és d'aprop dels Alocs. El tram de Cala Pilar fins aquí ja començava a ser dur, però a partir d’ara vindria el pijor…

Davallant a Cala Barril, just havent superat la part més difícil de la ruta que, més que de cavalls, és ben bé d'ases. Al meu costat, una de les moltes valises que marquen el pas del camí de cavalls (GR 223). Al fons, les illes Bledes.

Cada any, més o menys per aquesta època, tenc una pàjara o, com a mínim, un conat de pàjara. Ja és com una tradició. Amb el cos acostumat a suar poc, després del llarg hivern, les primeres calorades em solen jugar una mala passada. “Pàjara”, quina paraula més polida!

La de l’any passat, a la XI Tramunbike, va ser una pàjara antològica que esper no tornar a patir mai més a la vida. Aquell dia, el primer que vogava amb veritable calor després de mesos, havia sortit a donar-ho tot; i quan ho dones tot, a vegades et quedes sense res… El problema va ser que quan vaig passar pel primer avituallament, a Sant Iscle, no hi havia més que una furgoneta amb totes les coses (aigua, menjar) a dins i dues persones esperant la clau de la furgoneta. Jo feia un minut que acabava de fer el darrer glop que m’hi quedava al bidó, i per davant tenia 15 llargs (i durs) quilòmetres fins al següent avituallament, a les Encies. Una vegada allà, ja amb els primers símptomes de deshidratació, vaig fer el que no havia d’haver fet: voler recuperar en un minut tota l’aigua que no havia begut la darrera hora. De pas, també hi vaig posar una bona dosi de menjar, per si de cas.

Sortida de la Tramunbike de l'any passat.

Quan va ser hora de reempendre la marxa i em vaig posar sobre la velo, vaig veure tot d’una que hi havia cosa que no anava bé… No vaig tardar gaire en posar un peu a terra i vomitar tot el que havia begut i menjat a l’avituallament. A partir de llavors, no vaig poder beure ni menjar res més, ja que el cos no acceptava ni l’aigua: tot el que li ficava per la boca, al cap de no res ho treia per allà on havia entrat. En resum: vaig fer tota la Tramunbike (60 kms prou durs) amb només mig litre d’aigua, amb diversos vòmits i rampes a les cames. Vaig arribar més mort que viu, i en bona mesura gràcies a en Xevi, que em va empènyer als darrers quilòmetres.

Imatge satèl•lit de la ruta. Feis clic aquí per anar a wikiloc i descarregar-vos i/o explorar el track.

Amb aquell precedent en ment, aquest dissabte, primer dia realment calorós de l’any, ens vam embarcar en Jaume i jo a fer la M-nord: tot el camí de cavalls del nord de Menorca, o sigui, mitja volta a l’illa (per duresa, un poc més de mitja). Ara fa poc més d’un any ja l’havíem feta amb en Toni, tot i que llavors el tram de Cala Morell a Cala’n Blanes encara no estava obert.

Per sort, dissabte no vaig arribar a la pàjara, tot i que prop hi vaig fer. Com que no vam poder sortir abans de les 10, els pitjors trams del camí de cavalls (dets Alocs a Cala Barril) ens van coincidir amb les hores més caloroses del dia. Per la paga, tot i anar suvora de la mar, no feia bafa d’aire. Així va ser com just érem al km 30 de ruta i, tant en Jaume com jo, ja vam tenir el primer avís que allò no seria gens fàcil.

Perfil altimètric. A vegades es diu que amb quilometratge no n’hi ha prou per saber la duresa d’una ruta, que també fa falta saber el desnivell. Però açò tampoc no és ni molt menys correcte: en aquest cas, el desnivell de 1.700 metres no dóna la més mínima idea de la duresa de la ruta. Per cert, la part que s’assembla la Sagrada Família correspon aproximadament al tram més dur de la ruta, entre el Pla de Mar i Cala Barril.

El camí de cavalls, que està valisat en la seva totalitat des de fa ben poc, i que ara ja és un GR (el 223 concretament) transcorre pràcticament tot per camins estrets, sovint damunt mateix de les roques, a la vora de la mar, i a estones també per dins de bosc. Té alguns trams poc o gens ciclables, sobretot al nord. De fet, tot el tram des de Cala’n Blanes fins a Cala Morell es pot fer a estones dalt la velo, però amb bastantes complicacions, i s’acaba consumint una gran quantitat d’energies per mantenir un ritme de ruta més aviat baix. A la llarga, els petits esforços per superar les desenes d’entrebancs que es presenta el camí en aquest tram de ruta acaben passant factura. Per fer aquesta part dalt velo fa falta ser un poc ase, que és el que semblam nosaltres a vegades.

Torre del Ram. Un dels pocs moments de la part inicial de la ruta en què vaig gosar treure una mà del manillar per tirar una foto en marxa.

Foto des de dalt des Milocar, un dels penyals més alts de Menorca. Al cap de poc, per cert, va aparèixer una miloca que semblava no tenir-nos por i que voltava al nostre damunt, a molt poca altura, amb el seu característic estil de carronyaire.

A partir de Cala Morell fins als Alocs és en la major part ciclable. En conjunt, aquesta primera part no se’ns va fer gaire dura, però sabíem que a partir d’aquí venia l’hora (un hora llarga) de la veritat, l'hora dels autèntics ases. Aquest tram l'havia fet en dues ocasions i ja de per si és dur. Ara bé: fer-lo amb la calor d’aquests dies és una altra cosa. Les pujades es fan pràcticament totes a peu, amb la velo a l’esquena. Les baixades, picades, en un moment et fan descendir el que t’ha costat Déu i ajuda de pujar. Com diuen els Manel, ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. Açò podríem haver cantat a dalt de cadascuna de les moltes pujades que separen els Alocs de Cala Barril.

Vogant per damunt dels penyals de s’Escullar, amb Cala Morell a l’altra banda de l’olla. Al fons de tot s’entreveuen sa punta Rotja i es Cap Gros.

Arribant a Ses Fontanelles vam començar a sentir cridòria i riures que ens van recordar que esteim en Cinquagesma, i que n’hi ha que s’ho munten millor que noltros. Després que ens convidessin amablement a seure i prendre una cervesa vaig sentir un crit inconfusible que provenia de la mar: en efecte, era en Pau, havia de ser ell, que passejava amb sa barqueta i un quinto a mos. Tu sí que en saps…

Pujadeta picada i a estones tècnica des del Pla de Mar en direcció a Cala Pilar.


Cala Pilar, que enguany té poca arena.

Una vegada a Cala Barril, vam fer broma: a partir d’ara tot és baixada. Esteis frescos! Sí que és cert que s’ha passat la part més dura, però encara queda molt, molt, per davant. Sigui com sigui, el camí de cavalls té molts pocs trams, si és que n’hi ha algun, que siguin per omplir. No hi ha quilòmetres regalats, ni paisatges monòtons o insípids. Tampoc no hi ha plans ni gaire baixades que permetin rodar ràpid per satisfer la voracitat del comptaquilòmetres. Tot és curt, lent, empinat per amunt, empinat per avall. En resum: un autèntic trencacames força tècnic.

Girant la vista enrere per veure el camí fet en els darrers minuts. Al fons, la Muntanya Mala, amb els penyals de l’Anticrist (per alguna raó se’ls devia posar aquest nom) que cauen damunt d’un codolar.

La M-nord és un autèntic trencacames, un puja-i-baixa constant.

Vora vora la mar, amb les Illes Bledes al fons.

Girant la vista enrere, altra vegada.

Ara bé: la sensació de vogar pels mateixos confins de sa roqueta no té preu. A una banda, roca, càrritx, socarrells i mates; a l’altra, mar immensa, i enmig dels dos, tu i la velo dibuixant la forma de sa roqueta (si mirau el track de tota la volta a Menorca veureu que té pràcticament la mateixa forma que l’illa).

Sigui com sigui, després de deu hores i pico de suar i empènyer pedals avall, vam arribar a Es Grau. Estàvem rebentats. Havíem partit massa tard, el cop de calor al quilòmetre 30 ens havia passat factura, i les tres aturades que havíem fet per menjar i beure ens havien fet perdre un temps que ara ens faltava. Tot i que la nostra intenció era resseguir tot el camí de cavalls fins a Maó, era evident que ja no teníem temps de llum suficient per intentar-ho, així que vam agafar la carretera des Grau a Maó amb un regust agredolç. Agre perquè no havíem aconseguit fer tota la ruta que ens havíem proposat, i dolç perquè amb un tres i no res arribaríem a Maó i, per fi, les nostres cames podrien descansar un poc.

En total ens van sortir 95 kms amb un desnivell de 1.700 metres. Vam fer-los en unes 9 hores en moviment i 11 hores en total.

Els contrastos en el paisatge són espectaculars.

Cala Barril.

Açò és el que vam demanar al cambrer de l’Ecomuseu del Cap de Cavalleria, que ens ho va servir molt amablement i un poc sorprès. El calorada era important.

Cala Tortuga, a tall d'aigua.

El cap de Favàritx (amb el seu far ) a la llum del capvespre.

Arraconada que no sé quin nom deu tenir, a prop de Sa Torreta. Per cert, no diríeu que hi falta aigua? O que hi sobra material... una de dues.

Platja de Sa Torreta.

Sa Torreta a contrallum, i reflaxada damunt la mar, que per cert estava com un plat.

Els 103 dàlmates de les Gavarres, en remull

103 dàlmates en remull.

Segons el diccionari, un miracle és un fet altament improbable, extraordinari, que no es pot explicar per causes naturals. Què passa, però, quan un pressumpte miracle s'esdevé en repetides ocasions? Llavors és probable que estiguem davant d'un fet natural d'una complexitat tal que se'ns havia aparegut com a sobrenatural. Quina és la probabilitat que una vinjolita ("oreneta" en català continental) retrobi i reconegui el seu niu d'entre centenars de gairebé idèntics, després de recórrer milers de quilòmetres en una migració d'anada i tornada?

Si hi pensau bé, és pràcticament impossible que succeeixi açò, i semblaria talment que esteim davant d'un fet miraculós. I anant al cas que ens ocupa, quina és la probabilitat de repetir, per tercera vegada consecutiva, el nombre exacte de quilòmetres que ens havíem proposat de fer per les Gavarres? No sembla cosa de bruixes, com a mínim? De bruixes no ho sé, però de bruixot, segurament que sí: del bruixot de Cal Petit. Aquí el teniu, feliç com un gínjol, o més ben dit com un senglar, dins una bassa d'aigua espessa i fangosa:

Tot va començar fa tres primaveres. En Xevi, en Llorenç i jo teníem ganes d'anar a fer els "100 kms Camins de les Guilleries", una prova de les dures. Com totes les que es fan a Sant Hilari. Per sort (dic "per sort" perquè el meu estat de forma no estava per aquests trots), aquell any la cursa de Sant Hilari no es va celebrar. Els que coneixen el bruixot de Cal Petit, però, saben que és dels que no donen el braç a tòrcer, així que, acte seguit de comunicar-me que no es feien "els 100 kms", ja m'estava proposant una altra trastada: fer 101 kms, ni un més ni un menys, per les Gavarres. El repte no eren només la quantitat de quilòmetres, sinó el fet de fer-ne exactament 101. Provau-ho i veureu com no té res de fàcil!

Els 9 caçadors de dàlmates que dissabte ens vam donar cita a Cal Petit.

Quan vam haver acabat, encara sense acabar-nos de creure que ho haguéssim aconseguit, ens vam conjurar per repetir la gesta cada any, però afegint-hi un km més. D'aquesta manera, la primavera passada vam fer els 102 kms de les Gavarres, en part gràcies a les nostres cames i en part a les arts negres del bruixot de Cal Petit. Com que la cosa havia començat amb el 101, els vam tornar a anomenar dàlmates... tot i que un d'ells més tost s'assemblava a un Pitt Bull rabiós. Per aquelles alçades ja sabia que me'n tornava a viure a Menorca, i vaig fer una petita promesa: que seguiria tornant a Girona cada any a fer els dàlmates de les Gavarres.

Enguany, idò, en tocaven 103. I com que la màgia del bruixot és en bona mesura innata, i açò vol dir que no es perd, altra vegada es va materialitzar la probabilitat més improbable. La vinjolita va tornar al seu niu.

A les 8 del matí els 9 dalmatians d'enguany érem darrere la línia de sortida de Cal Petit, a Fornells de la Selva: en Xesco, en Jaume, en Joan de Tossa, n'Oriol, en Tolo, en Josep, en Xevi, en Llorenç (el bruixot en qüestió) i jo. Com a primera novetat d'aquesta edició (però no com a darrera), el bruixot ens va encendre un coet per donar la sortida:

En Llorenç ens tenia una sorpreseta preparada per a la sortida: un coet que va volar ben amunt i va petar ben fort per donar inici a la tercera edició dels dàlmates de les Gavarres.

Imatge aèria de la ruta. Aquí podeu descarregar-vos i/o explorar el track.

2.400 metres de desnivell acumulat.

El nostre propòsit era el següent: enllaçar pistes amples des de Fornells de la Selva fins al Puig d'Arques i, una vegada allà, empalmar amb el traçat de la Conca del Daró 2010. La raó de fer-ho així era molt senzilla: després de la quantitat d'arbres caiguts per la nevada, i de la feinada feta pels de la Bisbal per preparar la marxa, aquesta era pràcticament l'única manera d'assegurar-nos alguns corriols nets d'arbres caiguts.

La nota dominant de la ruta, però, va ser l'aigua. Aigua de rieres que corria fresca i neta; aigua que corria però que no estava neta; aigua de basses, quieta i fangosa; aigua líquida caiguda del cel, i aigua sòlida de l'infern caiguda també, curiosament, del cel.

Al primer torrent que ens vam trobar ens vam aturar, el vam estudiar. Un es va treure les sabates, un altre va passar a peu coix (deixant a dalt el peu que ja tenia banyat i submergint el que tenia sec, per cert), un altre va llençar la velo i hi va saltar al darrere (a que no endevinau de qui es tracta?)...

Diferents maneres de creuar una riera: llençant la velo i saltant, a peu coix, o traient-se les sabates i els calcetins.

A partir de la segona riera, però, es van acabar els miraments. Amb els peus ja ben xops i les cadenes sense oli, poc importava ja tornar-nos a banyar les vegades que fes falta. Cap de noltros no recordava, probablement, una ruta en què haguéssim vist tanta aigua. Aquesta va ser sens dubte el tret diferencial dels 103 dàlmates: l'aigua. Vam creuar rieres, basses i rius a peu, dalt velo i, en el cas de n'Oriol, també nedant.

A peu, o dalt velo, sempre en remull!

Al final, cap al quilòmetre 40, quan vam arribar a la Bisbal, l'aigua ja ens atreia de tal manera que vam decidir creuar el Daró, no pel pont que teníem el davant, que ens hauria permès creuar-lo en qüestió de segons, sinó per davall, pel bell mig del riu. No estàvem refent la Conca del Daró? Idò que es noti! O, com deia aquell que ara està de moda: que n'aprenguin!

Creuant el Daró que, en contra del que sol ser habitual, està exhuberant.

Una element molt important de les dues primeres edicions dels "dàlmates" havia estat el menjar, així que aquesta vegada no podia ser menys. Tal com havíem previst, ens vam aturar a berenar ("esmorzar" pels del continent) en un bar de la Bisbal, amb els peus encara ben xops d'aigua tèrbola del Daró.

Berenar a la Bisbal, ja ho sabíem, tenia un perill important: després venia la pitjor pujada de la ruta, des de la Bisbal fins al Puig d'Arques. En Tolo i en Josep, que ja havien fet la "Conca del Daró" i sabien bé el que els esperava per davant, van decidir abandonar l'expedició en aquell moment. En Tolo tenia excusa (qüestions de feina), i en Josep el perdonam perquè quan vam acabar la ruta encara ens esperava per dinar a Fornells, a Cal Petit.

Com ja he comentat, la pujada des de la Bisbal fins al Puig d'Arques va ser infernal. Amb la panxa plena i afrontant una pendent llarga i sostinguda que no s'acabava mai... Per paga, en un moment donat ens vam sortir del traçat de la marxa de la "Conca del Daró", i allà on hi hauria hagut un parell de descansos en la pujada ens vam trobar les rampes més fortes de totes... I a que no sabeu perquè ens vam sortir? En efecte, va ser cosa del bruixot, que va seguir pedalant amunt i amunt sense aturar, disfrutant com un fillet petit amb sabates nova (o més ben dit, amb bici nova!).

El pilot de dalmatians, quan encara hi érem tots.

Vam seguir amb baixada, i després amb pujada... i en Jaume va decidir que ja en tenia prou. Érem a prop al coll del matxo mort, o a prop d'allà. En Jaume va davallar cap a Cassà i noltros cap a Sant Sadurní de l'Heura, per on ens vam sortir altra vegada del recorregut previst. Com ja ha passat en les dues edicions anteriors, aquestes desviacions són les que al final ens ham ajudat a clavar els 101, 102 o 103 kms de cada cas.

Pujant per pistes suaus... i a vegades no tant suaus.

Tot i que el temps ens havia acompanyat durant tot el matí, cap al migdia la cosa es va començar a posar lletja. Enmig de les Gavarres s'havia format un núvol negre de tempesta que deixava anar algun rot (ai, perdó, que se m'han desordenat les lletres: "tro", volia dir). Primer van començar unes gotes fines que en Xevi va qualificar de "sirimiri", però no acabava de dir la paraula i ja començaven a caure gotes com una moneda d'euro. Al cap de ben poc es va posar a pedregar, i de baixada ja podeu imaginar-vos com fibla, la cosa. Amb els ulls aixinats, la boca de pinyol i el culet estret vam arribar a Sant Cebrià de Lledó (o Els Metges, si ho preferiu), on ens vam poder arredossar una estona i jugar una partideta de futbolín. Aquesta sí que no vos l'eperaveu eh? Futbolín enmig de les Gavarres... Jo tampoc, sincerament!

Només ens faltaven unes cerveses...

Després d'acabar la partida, i veient que la tempesta s'estava encalmant, vam decidir reempendre la marxa que, si no, d'aquell pas no arribaríem mai a Fornells de la Selva! Els primers quilòmetres, de baixada, ens pelàvem de fred. La cosa va canviar quan vam començar a pujar, i sobretot al cap d'una estona, quan vam tornar a tenir sol i a suar altra vegada.

Quan vam arribar a Montnegre, N'Oriol i en Xesco van decidir que es retiraven. Quedàvem, d'aquesta manera, 4 dels 9 caçadors de dàlmates que al matí havíem partit de Cal Petit. Quatre, els mateixos que l'any passat, sols que aquesta vegada amb en Llorenç i jo hi havia en Joan i en Xevi.

Sigui miracle, màgia negra del bruixot o fenomen natural, la qüestió és que el gran de Cal Petit ens va tornar a guiar en els darrers quilòmetres fins a complir els 103 que ens havíem proposat, ni un més ni un menys.

Entrant a Cal Petit, amb 7 hores de vogar a les cames i 103 kms al meu GPS.

I, com no podia ser d'altra manera, vam acabar la jornada com bé ens mereixíem. Aquesta vegada l'encarregada de fer-nos el dinar va ser n'Anna, que ens va preparar una fideuà deliciosa:

I així de feliç és com em vaig quedar després d'aquest gran dia...

L'any que ve, 104!

El 3.000 a la XIII Terra de Remences 2010

El diumenge passat es va celebrar la XIII marxa cicloturista Terra de Remences, que vindria a ser una mena de Quebrantahuesos a la catalana, un poc més curta i amb un poc menys de desnivell. El Club Ciclista Bas és qui organitza aquesta marxa, una de les proves amb més participació de l’estat espanyol. Les inscripcions són limitades a 3.000 ciclistes… i a que no endevinau qui ha estat l’inscrit nombre 3.000 de l’edició d’enguany? Exacte! Jo mateix!

La cosa va anar més o menys així: després d’haver-li donat voltes durant uns dies, ja havia decidit que no m’hi inscriuria. El preu de la inscripció, però sobretot el malaveig d’haver de traginar la velo des de Menorca una altra vegada (i ja en van unes quantes en els darrers set anys!), finalment em van fer desistir.

Enmig de la mar, de camí cap a la muntanya.

Ja pràcticament havia oblidat el “tema Remences” quan, un capvespre qualsevol, reb un missatge d’en Tolo que deia una cosa com “2.991 inscrits, frissau que s’acaben les places!”. Al cap de pocs minuts entr a la web de la marxa, terraderemences.com, veig que ja hi ha 2.996 inscrits, i em començ a posar nerviós. Ja he dit que ja tenia la decisió presa: no hi aniria… Però, però… faig clic al botó d’actualitzar la pàgina i el nombre d’inscrits ha pujat, en un tres i no res, a 2.999! La cosa és clara: o ara, o mai!

De cop m’havia posat histèric, sense temps de pensar el que estava fent, i sense adonar-me’n ja tenia la targeta de crèdit a una mà mentre anava picant els nombres amb l’altra… El cor se m’havia accelerat de tal manera que semblava que ja hagués iniciat l’ascens al coll de Bracons! Apret el botó de “confirmar” i… inscripció feta! Som l’inscrit nombre 3.000, tot i que (i açò em va decepcionar, perquè dur el 3.000 hauria estat una forma original d’anticipar el meu 30è aniversari) el dorsal que em van assignar va ser el 2.619.

Aquesta va ser la meva primera marxa amb velo de carretera. 175 kms i prop de 3.000 metres de desnivell acumulat! No està malament per ser la primera vegada…

En Tolo i jo, representació menorquina a la Terra de Remences... tot i que amb l'equipació que duem, tothom es devia pensar que érem de Blanes.

Perfil de la marxa. El desnivell acumulat, d'uns 2.900 metres.

La prova oferia dues opcions: la curta, de 95 kms i uns 1.100 metres de desnivell; o la llarga que, com ja he dit, és la que vam fer en Tolo i jo, i que era de 175 i 2.900 de desnivell. Com es pot comprovar pel desnivell d’una i altra, la llarga no només era més llarga, sinó també molt més dura.

Aquí començava la volta llarga... estàvem al quilòmetre 90 i pocs. Per davant ens esperava el temut Coll de Bracons i una bona quilometrada abans de tornar a ser a Sant Esteve d'en Bas.

De fet, la part més dura de la marxa començava justament al moment en què la curta acabava i la llarga prosseguia en direcció al Coll de Bracons, 7 kms infernals amb rampes sostingudes del 14%, del 15% i fins i tot del 16%. El pitjor de tot, però, va ser el vent en contra, que ens va posar les coses molt difícils des del mateix instant que vam girar a la dreta i vam passar per davall de l’arc que indicava l’inici de la volta llarga.

Com sempre, ens vam aturar a tots els avituallaments.

175 kms donen per molt, així que vam tenir un poc de tot: fred, calor, sol, aigua, vent… Per sort, no vam tenir cap accident, tot i que a 500 metres de l’arribada em va venir de molt poc no fotre’m de morros damunt l’asfalt per culpa d’un que inexplicablement va frenar en sec davant meu.

Pel que fa a l’aigua, durant uns quants kms (des de Sant Pau de Segúries fins passat Ripoll) vam vogar davall d’una bona cortina d’aigua. Qui volgués anar “a roda” no tenia més remei que menjar-se l’aigua bruta que li tirava la roda posterior del de davant directament a la cara. L'aiguat que queia va fer que més d'un es plantegés seriosament si faria la llarga, en cas que seguís plovent al mateix ritme... entre ells, jo mateix.

De fotos no en vaig fer, però he robat algunes fotos d'aquí i d'allà... Aquestes són de la sortida i la part inicial de la marxa, i les he tretes de la web terraderemences.com:

Com podeu comprovar, els primers que van creuar la línia de sortida anaven en un tàndem. En Tolo i jo, que vam ser dels darrers a sortir, amb un tàndem no hi anàvem, però quasi.

La sortida va ser tranquil·la, almenys pels molts de centenars que no anàvem al davant.

Passant per davall de la nova carretera que duu al túnel de Bracons, amb el Puigsacalm al fons.

Si no m'enganyen els ulls, el que va en quarta posició és en David, que per cert va quedar quart de la curta. Ets o no ets tu, David?

Com ja he comentat, la característica bàsica de la marxa, a part dels esplèndits paisatges per on transcorre, són els QUATRE PORTS que s'han de superar:

COLL DE CAPSACOSTA (815 m). El primer de la jornada i que va servir per fer caure les primeres gotes de suor. 9 kms de llargada

COLL DE CANES (1.080 m). Relativament llarg (més de 15 kms), però suau i amb bastants de “descansos”. Va precedir la llarga baixada fins a Sant Esteve d’en Bas, on acabava la volta curta i començava el petit infern de Bracons per als que fèiem la llarga.

COLL DE BRACONS (1.115). Les darreres setmanes aquest nom ha estat rebotant dins la meva closca… sobretot els dies que he anat a pujar El Toro, aquí a Menorca, per posar les cames sobre avís. La carretera que puja al Toro és dura, molt dura. A l’Euskotour vam poder comprovar les pendents infernals de les carreteres basques, que confirmen que la fama de bèsties dels bascos és ben merescuda. El cas del Toro no sé si és el mateix… personalment, crec que escau més al caràcter dels menorquins pensar que van fer passar el camí un poc per allà on van poder, tocant al mínim la muntanya; i així va ser com va quedar una pujada de 3 kms amb pendents del 20%. El Coll de Bracons és un poc més del doble de llarg que El Toro, però tot i així jo tenia els meus dubtes de si seria més dur. Des de diumenge puc dir que els he fet tots dos, però clar, Bracons el vaig fer amb 100 kms a les cames… En definitiva, que seguesc tenint els meus dubtes sobre quin és més dur. Sigui com sigui, diuen que una imatge val més que mil paraules, i aquí en teniu una de la cara de patiment que feia a les rampes finals de Bracons:

CANTONIGRÒS I COLL DE CODREU. Tot i que la part més dura, objectivament parlant, era la pujada al coll de Bracons, la part que més vaig patir va ser la llarga pujada a Cantonigròs i al Coll de Condreu (1.010 metres), d’uns 30 kms de distància, amb una baixada d’uns 4 kms entremig, i de pendents relativament suaus. D’aquest no hi ha gràfic a la pàgina web de la Terra de Remences, però aquí sí que hi vaig tirar una foto:

En Tolo a la part final de la pujada al Coll de Condreu.

Imatge satèl•lit del traçat de la marxa llarga. Feis clic aquí si voleu descarregar-vos i/o explorar el track. Si voleu el de la curta, feis clic aquí.

Dues imatges d'en Tolo i jo a l'arribada, després de 6 hores llargues de vogar pràcticament sense treva.

I com sempre, el millor de tot, a l'arribada: menjar, beure, comentar la jugada... i que et facin un bon massatge!