divendres, d’abril 30, 2010

Uep sa ràdio!

Quan vaig engegar aquest blog, ara fa uns dos anys i mig, pensava que amb un poc de sort hi hauria dos o tres amics que de tant en tant el consultarien. M'haguessin dit que un dia m'entrevistarien a la ràdio, evidentment no m'ho hauria cregut... i potser fins i tot m'hauria tirat enrere!

Dia 25 de març em van entrevistar al programa "Això no és Sicília" d'Ona Mallorca. Es van interessar pel meu blog (o meus blogs, per ser exactes) com a conseqüència d'una petita confusió: pensaven que ja havia estat a Islàndia... però d'Islàndia, de moment, només n'he xerrat!


diumenge, d’abril 25, 2010

Aiba txirrinda! (i 4) "BTT urbà" per Donosti


L'Euskotour pròpiament dit ja s'havia acabat. Tanmateix, havíem decidit apurar al màxim les mini-vacances de Setmana Santa, de manera que encara ens quedava el dilluns dematí per passejar un poc per Donosti, ciutat on ens havíem allotjat durant quatre dies però que, si exceptuam alguna expedició nocturna, encara no havíem visitat. Com que no teníem gaire temps, vam decidir sortir a passejar amb les nostres inseparables velos, com no.

Aquesta vegada, evidentment, no hi ha gaire "txitxa" per fer una crònica. En qualsevol cas, donant voltes per Donosti ens van sortir uns 15 km, de manera que es pot dir que vam arribar a veure bona part de la ciutat... Podríem dir també que va ser la nostra primera ruta de "btt urbà", que va incloure, entre altres coses, algunes escaletes de rigor. El millor de tot, sens dubte, el mont Urgull i les vistes que des d'allà dalt es poden disfrutar. Ja ho sabíem, però ho vam poder corroborar: Donosti és una gran ciutat.

Vos deix amb unes quantes fotos que vam fer, com sempre, amb el mòbil:




El "Peine de los Vientos" de Chillida.


Pujant al mont Urgull amb Donosti i un tros de platja de la Kontxa de fons.


Badia de la Kontxa des del mont Urgull, amb el mont Igeldo al fons, l'illa de Santa Klara al mig i la platja d'Ondarreta a l'esquerra.


Part final de la pujada al mont Urgull.


Fins i tot vam fer algun petit tall de corriol.


En Xevi sortint de les entranyes de la terra. Pujar aquesta escala és una de les coses més difícils que hem hagut de fer mai amb la velo...


El petit pilot de l'Euskotour.


Xerxes, barques amarrades... coses d'una ciutat amb mar.


Plaça Konstituzio.


Bici-carril a l'Argentinar Errepublikaren Pasalekua.

dilluns, d’abril 19, 2010

Aiba txirrinda! (3) De Bermeo al cim Sollube



Diumenge 4 d'abril, dia de Pasqua, tercer dia d'Euskotour. He passat una mala nit: tenia una espineta clavada que no em deixava trobar la postura còmoda per conciliar el son; és l'espineta de l'abandó del dia abans, que encara avui em dura, i que em durarà per algun temps més.

Fa mal dia. Mentre esmorzam veim una cortina d'aigua que cau a l'altra banda del vidre de la finestra. Ja teníem clar, però, que si anàvem a Euskadi ens exposàvem a açò, perquè, com vaig dir ja a la primera crònica de l'Euskotour: "el sirimiri moja mogollón".


Prop de 1.600 metres de desnivell en uns 50 i pocs kms.


Per explorar i/o descarregar-vos el track, ja ho sabeu: wikiloc.


Amb la pluja que seguia caient a intervals vam muntar les velos dalt el cotxe d'en Coku i vam enfilar cap a Bermeo, un poble costaner i pesquer (una cosa i l'altra no sempre van juntes). El trajecte amb cotxe va ser llarg, no només pel quilometratge sinó per la quantitat de revolts que vam arribar a traçar... És el que té resseguir les carreteres costaneres: la N-634, la GI-638, la BI-3438, la BI-2238, la BI-3239 i la BI-2235 (cadascuna d'elles de categoria inferior a les precedents). En total, 113 km a una velocitat mitjana relativament baixa.

Arribats finalment a Bermeo, vam aparcar al moll, ben damunt del port:


Finalment tot s'acaba convertint en rutina. Tampoc els viatges s'escapen d'una dosi de quotidianitat... En el nostre cas, uns dels ritus indefugibles era aquest: fixar les velos damunt del cotxe i tornar-les a treure, almenys dues vegades al dia.

Bermeo tenia aquell dia una animació especial: petards, música al carrer... Tot d'una vam pensar que devia ser l'habitual de cada diumenge, però al vespre vam saber la causa real d'aquell caliu: el 4 d'abril era el Berri Eguna, el dia de la pàtria basca.

Quan finalment vam començar la ruta ja era el migdia. Després d'hores de ploure, la pluja finalment s'havia aturat. Açò sí, feia un fred que pelava.

La ruta va començar, com és habitual, amb alguns problemes per enfilar el camí correcte. Una vegada encaminats, vam començar a guanyar alçada progressivament per una carretera secundària d'asfalt, que va deixar pas a una pista de formigó i finalment a un camí de terra. Cada vegada que canviàvem de terreny augmentava la pendent. D'aquesta manera vam anar guanyant altura i traient-nos roba. El sol finalment havia fet la seva aparició i ens acompanyaria bona part del dia. Havíem estat de sort.


Un viatge com aquest sempre t'uneix; "para lo bueno y para lo malo", que diuen en castellà. El pròxim Euskotour jo crec que el podem fer amb aquesta "triple-velo". Com es deu dir aquest trasto? Tríndem?

En uns 7 km vam ascendir dels zero metres sobre el nivell del mar fins als 350. A partir del km 4 les rampes van començar a ser duríssimes, i en alguns casos no vam tenir més remei que posar un peu a terra i empènyer ferro alguns metres. El terreny fangós i les branques d'eucaliptus que hi havia enmig del camí no ajudaven gaire a traccionar, que diguem.

Vam pedalar una bona estona per dins d'un gran bosc d'eucaliptos, un arbre que mai no m'ha agradat (no sé perquè, però sempre m'ha semblat un tant artificial), i des d'aquell dia encara menys, per la quantitat de "residus" que deixa caure enmig del camí: branques, trossos d'escorça, fulles, fruits... i la característica olor d'eucaliptus, per suposat.


No tenc cap foto dels boscos d'eucaliptus, però en canvi sí tenc aquesta de pins alts i prims, arbres que, com ja haureu endevinat, em cauen més simpàtics.

Una vegada més, i ja fa anys que vam perdre el compte, havíem fet una pujada molt dura seguida de ni més ni menys que una baixada per formigó. Altra vegada vam pensar amb en Josep i les seves grans veritats (o els seus grans renécs, que vindria a ser el mateix).

Del quilòmetre 7 al 12 vam descendir 300 metres dels 350 que havíem pujat fins al moment. A partir del 12 fins al 30 ens esperaven 18 quilòmetres gairebé ininterromputs de pujada, alternada per algun tram mvs o menys llarg de lleugera baixada. En qualsevol cas, entre el quilòmetre 25 i el 30 vam guanyar 400 metres de desnivell: dels 280 fins als 680 del Sollube.


Pujant al Sollube per una pista amb una pendent bastant amable però amb una grava gruixada que, arribats a cert punt, dificultava enormement la tracció. En Coku té la teoria que els bascos quan tenen una pendent suau posen algun impediment que endureixi d'alguna manera la pujada.


Darrers metres de l'ascensió al Sollube, per asfalt. A dalt: una gran panoràmica i també una plantació de grans antenes, com passa en moltes muntanyes: El Toro, Rocacorba, Turó de l'Home, i tantes i tantes altres (i per favor, absteniu-vos de fer broma amb El Toro, que ficar-se amb els més petits és de covards!).


Vistes des de dalt del Sollube mirant al Cantàbric.


Vistes des del Sollube mirant més o menys cap a l'est.


Uep!

En un moment donat vam decidir escurçar la ruta, ja que no teníem temps suficient de fer-la tota i ser a Donosti a hora per dutxar-nos i homenatjar-nos amb un bon tiberi, però açò vindrà al final.

El Sollube no entrava pròpiament en la ruta que teníem prevista, ja que només el vorejàvem. Tanmateix, ja que havíem fet bastanta drecera, ens vam poder permetre de desviar-nos uns pocs quilòmetres i poder-lo coronar.

Amb aquesta retallada ens va sortir la ruta més suau de l'Euskotour: 50 i pocs quilòmetres amb un desnivell de 1.530 metres que, en qualsevol cas, no estan gens malament.


Al poblet de Zugastieta, mirant un panell amb un mapa de les rutes del Busturialdez BTT Zentroak. Feia molt poc que havíem enllaçat amb la tornada de la ruta, fent una bona drecera.


La ruta la vam dissenyar a partir de rutes del Busturialdez BTT Zentroak més algun tall de tracks replegats del Wikiloc. A diferència del centre de Debabarrena, aquestes rutes no eren gaire tècniques i el desnivell era un poc menor. Açò sí, seguim xerrant d'Euskadi, i per tant el desnivell està assegurat.

En qualsevol cas, tot i ser tècnicament poc exigent, altra vegada van predominar els paisatges de postal. Sobretot, les vistes de gairebé 360º des de dalt del Sollube que surten a les fotos de més amunt, però també moltes altres com aquestes:






Com ja havia succeït en les dues anteriors rutes de l'Euskotour (sobretot en la primera), anàvem intercalant camins de terra amb trams de carreteres com la de la foto, que en ocasions presentaven pendents prou considerables.



Creuament de mirades entre en Coku i una vaca frissona víctima dels seus encants.


Res a dir. Hi ha imatges que parlen per si soles.


En Coku, amb paravents, encarant la baixada.


Capvespre plàcid. Després de l'aigua que queia durant el matí i com estava el cel, poc ens esperàvem que ens acabaria fent un dia així....


Part final de la ruta, per una zona molt fangosa que va fer les delícies d'en Xevi (per si no ho sabíeu, en Xevi és de la família dels felins).



Com ja he avançat, el dia va acabar amb corregudes per aconseguir trobar un restaurant obert. Primer de tot vam provar a la sidreria de dalt el monte Igeldo, que justament aquell dia estava tancada. Ja eren prop de les 23h, i ja se sap, que a aquesta hora les cuines comencen a tancar. A altres països, ja fa hores que estan tancades. El plan B, si fallava la sidreria, era un buffet lliure oriental. Sí, ja sé que una cosa i l'altra tenen poc a veure, però la gana és la gana, i en aquests dos llocs et garanteixen que sortiras ben sadoll. L'estampa va ser la següent: 23h, avinguda de Zurriola, davant del Kursaal, corrent pel carrer com si ens persegís un lleó... De fet, sí que ens perseguia un lleó, però el duem a dins! Aquesta ànsia per menjar només l'he sentida després de dies seguits d'anar amb velo tot el dia. Darrerament havia estat estat practicant amb els palillos xinos, però vaig decidir que no era el millor dia per seguir amb les pràctiques: l'ús dels palillos requereix d'una paciència de la que en aquell moment estava completament mancat.


La cosa s'ha acabat i, així comptant a ull, sembla que no hi falta ni cap braç ni cap cama. Les closques també hi són totes, tot i que hauríem de veure què hi ha realment a dins... o millor no...



.

dimarts, d’abril 13, 2010

Aiba txirrinda! (2) De Deba i Mutriku cap a l'interior


L'endemà de la pallissa per entre Donosti i Zarautz, i sense gairebé donar marge al cos per descansar, tornàvem a muntar les velos damunt del cotxe d'en Coke i fèiem camí cap a Deba, un poblet costaner situat a uns 45 km de Donosti.


Perfil de la ruta. Ni més ni manco que 2.200 metres de desnivell en 65 km.


Imatge satèl·lit del traçat de la ruta. Si voleu descarregar-vos i/o explorar el track, el trobareu com sempre al Wikiloc.


A Deba havia de començar la més dura i tècnica de les rutes de l'Euskotour. 65 km amb un desnivell acumulat de 2.200 metres. Quasi res. Però el que la va fer més dura va ser, sense dubte, el cansament acumulat del dia anterior que, almenys en el meu cas, em va passar factura fins al punt que, a mitjan ruta, vaig decidir abandonar l'aventura.


Passejant vestit de paisà per damunt de l'espigó amb la platja de Deba a un costat, després d'haver abandonat, per primera vegada, en una sortida de BTT.


Uep es Cantàbric!


Estàvem només al km 30, a prop del poble de Mendaro. Era la primera vegada que em retirava d'una sortida de BTT, i us puc ben assegurar (en Xevi n'és testimoni) que alguna l'he acabada més mort que viu. Tot i no estar tant pàjaro com ho he estat altres ocasions, amb el temps un es va coneixent i, veient el que es coïa, era clar que es rifava una pàjara descomunal i jo tenia totes les butlletes de la rifa. Hi ha una petita gran diferència entre notar-se cansat, rebentat, exhaust... i notar-se simplement buit; i jo notava que m'estava buidant a marxes forçades. Què hauria passat si no hagués trobat una escapatòria a Mendaro? Bé, supòs que hauria arribat cap-cot i blanc com la paret, com he fet alguna altra vegada. El que no sé és si l'endemà hauria pogut fer la ruta que teníem prevista...


Pedalant per la GI-368, que, encara que ho sembli, no és una carretera gironina, sinó guipuscoana. El poble de Deba, on començava la ruta, al fons.

El traçat de la ruta el vam dissenyar a partir de diferents rutes del Debabarrena BTT Zentroak, més un track que vaig arreplegar a Wikiloc. Ja abans de començar la crònica, una cosa puc avançar: els centres de BTT bascos són... ben bascos.


Vogant encaixonats entre el mar Cantàbric i les muntanyes basques que al cap de poc tastaríem.


Costa escarpada.


Una altra imatge de la poc gironina GI-638. Si aquesta caseta parlés segurament ens podria explicar una o dues històries de por...


La platja de Deba al fons. La carretera, altra vegada, és la GI-638, que va resseguint el litoral d'aquesta zona. En Xevi té tota la raó del món quan diu que és per anar-hi amb la velo de carretera...


Començar una ruta a nivell de la mar sempre és perillós. I més quan ho fas a Euskadi, on la mar dóna pas a la muntanya sense la més mínima treva. Per sort, en aquest cas la ruta començava resseguint la costa per la carretera GI-638, que no és precisament planera, però que almenys no guanya la mateixa altura que suposaria endinsar-se directament cap a l'interior.


Sortint del poblet costaner i molt animat de Mutriku.


Una vegada arribats al poble costaner de Mutriku, molt animat per cert, és quan la cosa es va començar a posar lletja, ja que aquí la ruta començava a endinsar-se cap a l'interior. Encara dins el mateix poble els carrers ja començaven a enfilar-se fort cap amunt.


Imatge que il·lustra perfectament el que suposa començar una ruta de BTT al País Basc a ran de costa: pujar o pujar.

La ruta, per tant, començava enfilant-se per amunt amb unes rampes ("ràmpigues", segons el català clàssic parlat per en Xèvigu i en Coku) considerables. Les cames, força carregades per l'esforç del dia anterior (com ja vaig comentar a l'anterior crònica, la ruta va acabar quan ja era fosc i per tant havíem tingut ben poc temps de descansar), responien amb penes i treballs a les ordres que els enviàvem de prémer els pedals avall... Curiosament però, jo realment no vaig notar la fatiga fins que vam ser a dalt de tot i vam començar a planejar. Llavors vaig tocar fons.

La cosa es va anar enfilant i enfilant, passant per zones de bosc, per prat, per corriols més o menys tècnics, per terres més o menys fangosos, més o menys humits, amb més o menys tracció... però sempre, sempre, amb molta inclinació (el rodolí és fortuït).


Dos moments de la pujada per camins perfectament ciclables. Molts d'altres moments no vam tenir altre remei que empènyer ferro amunt.

En alguns moments fins i tot vam haver de rendir-nos a l'evidència i no vam tenir altre remei que empènyer ferro amunt. No era ni la primera ni la darrera que ho fèiem, per suposat. Sigui com sigui, l'alternança del pedalar amb l'empènyer ferro t'acaba carregant sobremanera les cames; no era precisament el millor que necessitàvem per començar aquella ruta... Però bé, no tenc a qui queixar-me perquè som jo qui l'havia dissenyada!


Rampes terribles que ens feien vogar al límit de les nostres forces per, finalment, acabar posant el peu a terra. Com sempre, a les fotos no s'acaba d'apreciar la inclinació real del terreny.


Un dels diversos trams que vam haver de fer empenyent la velo (o directament carregant-la a l'espatlla). A la foto s'aprecia perfectament l'altitud que havíem guanyat respecte el mar en molts pocs quilòmetres.

En Josep sempre ens ha retret que tenim la mania de fer les rutes a l'inrevés (Coku, mira-ho al diccionari i veuràs com sí que és correcte!): pujar per camins picats o corriols tècnics i davallar per pistes o camins asfaltats. Açò no és ben bé cert, ja que sempre hem intentat que les baixades també valguin la pena. Aquesta primera part de la ruta, tanmateix, sí que la vam fer a l'inrevés (Coku, ja ho saps): la baixada va ser tota per pista i asfalt.


Ermita dalt la muntanya de Kostolamendi (acrònim de "kostó la hostia subir la mendi").


Verd, blau i blanc (i en Coku posant el culet en punta).


Part final de la ruta que, com ja he dit, em vaig perdre. La foto és d'en Xèvigu.



Llum irreal per a un paisatge increïble.


Per cert, una de les coses que vaig fer mentre esperava en Coke i en Xevi a Deba va ser una llarga telefonada a en Xavi, que estava amb el nas que li borinava per acompanyar-nos a en Xevi i jo a Islàndia (vegeu el blog o el post) però que finalment no es va decidir. Deuen ser els 30, que li han posat seny... ;) A la pròxima serà!