Tal com ho sentiu. El repte de n'Arnau Julià era fer la travessa dels Pirineus en 48 hores, és a dir, dos dies. Com ens explica ell mateix, el repte se li va escapar... però no crec que ningú s'espanti gaire per açò. El fet de travessar els Pirineus de punta a punta, i seguint un recorregut gens fàcil, és per si sol una proesa admirable i a l'abast de ben pocs... ja sigui en 48, en 53, o en les hores que faixi falta.
A més, per si no n'hi havia prou amb el camí mateix, llarg i costerut, tot un seguit d'imprevistos i complicacions van sortir-li al pas: punxades, ports tancats, pluja, vent... Si la memòria no em falla, he sentit a dir que va fer uns 900 quilòmetres per superar un desnivell acumulat d'uns 25.000 metres. Quasi res.
Però bé, no avancem més, que és el protagonista qui ho ha d'explicar en primera persona!
Disfrutau:
Doncs de vegades d’una manera tan senzilla com la que us explicaré.
Ara ja fa uns 6 anys, vaig fer
Hi vaig estar 7 dies, dos d’ells (el primer i el segon) “mig dies”. Quan vaig arribar a Port de
Així que ja ho veieu, 6 anys mes tard, ho he intentat!
Els preparatius són molts, doncs per intentar-ho cal una assistència que et pugui ajudar en tot moment, tant mecànicament com físicament. Amb el menjar, la beguda… i amb la part emocional, que també es importantíssima doncs sempre agrada veure i parlar un moment amb algú conegut, que et cuida i et mima, quan estàs cansat.
A més, s’ha d’entendre que sense els recanvis, menjar i beure que ells s’encarregaven de comprar i cuinar es complica un xic tot. I sobretot a la nit.
Em feia molta gràcia filmar l’experiència, perquè creia que seria interessant per mi, i per la gent que em coneix, així també com la que no! Per mi, és l'única manera de veure'm en acció. Mai he vist aquest tipus d’activitats de llarga durada des de l’exterior. En els raids d’aventura que corro, sí que es filma de vegades, i sempre és sorprenent. Però poques vegades tens la possibilitat de filmar durant moltes hores i veure els diferents canvis d’humor que es tenen en aquestes activitats tan llargues i cansades tant en l’esforç físic com mental.
Així que, quan vaig començar a planejar seriosament aquesta aventura, tenia clar que necessitava dos cotxes amb dues persones mínim a cada un. No volia que per haver de seguir-me durant dia i nit, ells tinguessin un accident per no dormir.
Tampoc volia que el cotxe d’assistència em seguís a roda, tal i com fan a les “grans voltes”, així que vam quedar que ens trobaríem a cada principi i final de port. Aquest era el moment de donar-me tot el que necessités pels següents quilòmetres de menjar i beure. Crec que va ser encertat fer-ho així, doncs en alguns ports em vaig poder abrigar segons si feia pluja o fred, i per ells era mes relaxat no seguir-me constantment.
El diumenge dia 7 de juny, ens vam desplaçar a Hendaye. Hi anàvem 3 persones: en Jordi (el càmera),
El viatge, entre explicacions, reconeixements del recorregut, i repàs de tot el que portàvem i on era dins el cotxe, va passar volant.Després d’instal·lar-nos a l’hotel, cada un fa la seva. En Jordi, fa plans d’Hendaya, y la Fê i jo sortim a rodar amb les bicicletes una horeta.
Quina sort, poder compartir tot això amb ella.
La idea en principi era sortir a les 10 del matí. Com que porto dies sense dormir bé, suposo que cap a les 6 o les 7 ja estaré despert. Poso el despertador a les 9h30 per poder dormir unes 8 o 9h.
Per sorpresa meva, em desperto amb la música del despertador.
Com que la sortida la donem nosaltres, esmorzem tranquil·lament, i ens preparem. A les 12h, donem la sortida a la nostra Travessa dels Pirineus. I dic la nostra, perquè crec que tots els que van venir, i la van viure, se senten part d’aquesta “meva travessa”, viscuda per cadascú de manera molt individual, però alhora en equip.
Arnau Julià, la meva travessa!
Els últims minuts dels preparatius els passo amb
Minuts abans de començar, ells dos s’avancen per filmar els primers quilòmetres.
Em quedo sol. De fet, em venia molt de gust. Per mirar lluny, a l’horitzó, allà on acaba el mar.
Allà on s’ajunta amb el cel. Cap allà vaig jo… molt lluny, a un altre mar, amb un altre horitzó.
Necessito aquests minuts de tranquil.litat per mirar dins meu… estic preparat?
Començo espantat, bé, acollonit que se’n diu!
Amb molta motivació però amb les cames pesades... com buides.
Ja he tingut aquestes sensacions altres vegades, com ahir al rodar amb la Fê.
Uf!! Respiro profundament vàries vegades, sé el que m’espera… i sé que serà mooooolt llarg. El repte de les 48h crec que és una mica just pel recorregut que he dissenyat. El meu pare ja m’ho va dir: “Escolta, donant tantes voltes no arribem segur!”. És veritat que no és el mes curt, però sí que és el que més de gust em ve… aquell que un dia jo vaig escollir, entre moltes de les possibilitats que hi ha. La tria la vaig fer basant-me en la importància, l’alçada i llargada de cada una de les zones del Pirineu. Així, el recorregut passa per ser el més llarg possible, i per fer el màxim número de ports possible.
Així m’agrada fer les coses… un xic difícils.
No ens trobem amb el cotxe d’assistència... quin començament!
-Hola nois, què tal? Ens veiem a dalt el port?
Aquestes intencions queden aviat estroncades per un cartell que avisa que la carretera és tallada per obres.
Què faig? És el primer port… Jo segueixo, que si no, ja se me’n va la travessa enlaire. S’ha d’anar a morir! Truco els assistents, i quedem a Sare. Cal variar l’estratègia… haig de fer els dos primers ports sol.
Per sort, porto les sabates de bici de muntanya. Encara no fa uns 10 dies, a la web, posava que el Tourmalet i l’Aubisque eren tancats. Així que, en previsió, ja vaig amb aquestes sabates, per poder fer-los caminant. Doncs res, únicament hauré de caminar abans d’hora.
Els treballadors, em diuen que no puc passar... però jo amb la meva cara de “pobre noi” i la meva insistència en el número de quilòmetres d’obres, aconsegueixo passar. Evidentment, caminant una estoneta.
Les rodes se m’enganxen al líquid negre que posen abans d’enquitranar. Renoi com costa moure els pedals. Per sort, al passar les últimes màquines, ja puc circular per la carretera. Tampoc ha estat molta estona, però talla una mica el “rollo”.
1r port sense problemes.
2n port sense problemes.
Quina llàstima que no hi hagi en Jordi, per filmar…
Sare. Fem l’assistència en marxa. És com en el Tour! Bidons que van i vénen per la finestra del cotxe, menjar que passa de mans a mans, ànims... I intercanviem les primeres anècdotes.
3r port, sense problemes.
Porto pocs quilometres, i m’he trobat moltes obres, espero que no sigui la tònica.
4t port. Comença a ploure. Quedem que en arribar al coll, m’abrigaré. Vaig de curt. Em poso els manguitos, perneres i un paravents prim. La baixada interessant entre cabres, autobusos que omplen la carretera, i alguna moto que.... uuuuiiiiiii!!!!! Que just!!
Primera punxada. Començo a canviar, i arriba l’assistència. M’ajuden amb la bomba de peu. Canvio la camera i a córrer.
5è port. Ibañeta. Aquest ja és llarg… Porto hores sobre la bici, i el vent no para. Evidentment, ve de cara. Es fa especialment evident quan arribo a dalt al coll. Sembla com si algú no em deixes arribar, com si m’agafessin pel darrera… uf quin vent!
Segueixo. Em diuen que l’Eva i en Miquel ens esperen a Isaba. Fins allí seguiran
-Sí, senyoret! -Fem broma.
La zona de Irati està impressionant, quins colors!
Abans d’arribar a Isaba, el cotxe s’avança per tal de fer el canvi d’assistència. Em sorprèn veure de cara el cotxe. Ara hi ha en Miquel conduint, i en Jordi filmant.
Arribo a Isaba.
-El port es tancat! Que vols les llums? Menjar, beure...?
Uf, quanta informació de sobte. Jo:
-Les llums un xic més amunt, i el menjar i la beguda just abans de començar el port. Es passa?
Fê:
-Crec que en bici si!
Mil i un pensaments em vénen al cap. No fa massa he passat el trencant del port de Larrau. Si ho arribo a saber abans… Una senyora em dóna la resposta als meus dubtes.
-Perdoni, sap si es pot passar pel port de Belagua?
-Acaben de passar els obrers… suposo que sí…
Doncs vinga tu! Endavant. Com a molt, ja sabem què toca… caminar!
S’han dividit el material d’assistència entre els dos cotxes. Perfecte.
En Jordi i en Miquel m’acompanyen fins que unes pilones de formigó els hi barren el pas. Jo les creuo i segueixo.
Tinc tot el necessari per passar dues o tres hores. Menjar, beure, i llum.
Es fa de nit, i comença a ploure altra vegada.
Rodo sense parar. La velocitat de pujada és constant. 12 quilòmetres… quina velocitat.
La baixada la trobo mullada, i el frontal no em fa massa llum!
Em tornen les paraules del meu pare al cap. "Amb tantes voltes no arribarem mai!".
No... si ja ho diuen: “d’on no n’hi ha, no en raja!”.
Sort dels meus mapes plastificats.
Vaig fer 24 mapes en els que hi havia tota la Travessa per trams. Els vaig retallar petits, així els puc dur amb mi, a les butxaques del mallot, i si tinc dubtes del recorregut, els puc consultar. Ara que és de nit, plou i l’assistència no em pot seguir, té molt sentit dur-los. Tot i així em perdo al travessar un poble. Faig com 3 o 4 quilometres de més.
Ja estava prou enfadat per la perduda, com per tornar a punxar!
Canvio la càmera.
Segueixo.
Altra vegada! Quina mala sort!
I és clar, ja no tinc més càmeres de recanvi.
Truco l’assistència. Havíem quedat en trobar-nos a Escot. El poble just abanç de començar el Marie Blanc.
No hi han arribat, i tenen problemes per posar gasolina… les targetes no funcionen…
Merda!!!
Truco les noies.
Elles són a Escot. Quedem que em vénen a ajudar.
Tot i haver repartit material, resulta que els recanvis els tenen a l’altre vehicle. Tan sols tenen menjar, beure i un altre dels frontals.
Buff...
De sobte...
-Eva, la teva bici te 10 pinyons?
-Doncs no ho se!
1,2,3,4,5….10!
-Em deixes la teva llanta i així puc continuar… quan repareu la meva camera, la canviem.
-És clar!
-Vinga noies, gràcies!
En arribar a Escot, carrego de menjar, i començo el Marie Blanc. Té unes bones rampes! Ja ho sé. Per això vaig posar una pinyonera del 27 i un plat del 34. Però al final… em toca fer-lo amb la del 25! Així que a patir!
La carretera és plena de “caques” de vaca. Son recents perquè se m’enganxen a la roda i fan com el fang a les bicis de muntanya. Anar fent gruix, fins que el fregament et deixa gairebé parat.
Haig de reconèixer que a partir d’aquests moments el son em juga males passades. Començo a no tenir records del que va passar… suposo que la son et deixa mig fora de joc, i ets capaç de fer les coses, per automatismes, però sense ser massa coherent.
Ja no sé quants colls porto, però sé que el següent és l’Aubisque. M’informen que és obert. Menys mal. Però hi ha una mala noticia: l’assistència no pot seguir, perquè no han pogut omplir el dipòsit de gas-oil. Intentaran seguir-me fins on puguin. Les noies, per la seva part, estan aparcades en una gasolinera. Estan esperant a que passi un francès simpàtic i els ompli el dipòsit i unes garrafes a canvi de diners en metàl·lic.
A menys de 5 quilometres del coll, una altra punxada. Just quan començo a canviar, arriben els nois. M’ajuden. La veritat és que ja no recordo com, tampoc si vam canviar camera, llanta, bici… però continuo.
(Si no recordo malament, les noies van arribar amb gasolina, i ells van continuar. Mentrestant elles es quedaven a dormir un xic.)
Tothom està rebentat de son. Quan em passen, sempre hi ha un d’ells que dormita al seient del copilot, i l’altre condueix escoltant musica a tot “drap”!
A la baixada de l’Aubisque m’adormo… m’adormo… Tinc un parell de sortides de carretera, per sort per mi i la bici, sense conseqüències. M’ajuden a despertar-me.
Ara toca el “gran”. El Tourmalet.
Em diuen que està tancat, així que em toca fer-lo solet, solet, solet… i esperant que no torni a punxar quan ells no hi siguin.
La baixada sense incidències.
En arribar a St. Marie de Campan, m’esperen els dos cotxes. Em cuiden. Em donen cafès, croissants, entrepans… parlem de com ha anat la nit. Tothom explica la seva anècdota.
Els següents ports els faig sense masses problemes. Aspin, Peyresourde, Portillon. El fred em deixa una sensació incòmoda, suposo que estic cansat i el cos ja no dona per crear més calor.
Arriben les primeres noticies dels següents en entrar en escena.
El coll de Menté es fa dur. Era d’aquells que ja tenia al cap, així que, com a mínim, no m’agafa de sorpresa. Són uns 10 quilòmetres a una pendent mitja de 9-10%, i les meves cames ja porten més de 450 quilòmetres.
Curiosa visita. Quan arribo a dalt el coll de Menté, i mentre bec i menjo, es presenten dues persones. Suposo que tot xerrant amb algú, han sabut del que estic intentant. Parlem, i em demanen de fer-se una foto amb mi.
El Pirineu està preciós.
Segueixo cap al Portet d’Aspet.
Quina alegria veure la família.
El meu germà Marc s’apunta durant uns quilometres per filmar amb una càmera que duu al manillar de la bici.
L’Eva i en Miquel marxen. Moltes gràcies, nois!!!
Coll de la Core, coll de Port i arribada a Tarascon. El meu pare segueix sense entendre perquè no vaig ja cap a Ax les Thermes. Per la nacional? No!
Em tornen a instal·lar els llums a la bici i al casc, mentre jo menjo i bec.
Toca canvi de mapa.
Des de fa ja algunes hores, no menjo res que no siguin barretes o gels sobre la bici. Quan paro per canviar-me de roba, o arreglar alguna cosa, aprofito per menjar alguna cosa més solida. Ja sigui pasta, fruita, entrepans…
La vall per la que passem és preciosa. Però haig de reconèixer que, ara de nit, no s’aprecia gaire. Tanta propaganda que els hi he fet… i no es veu res!
Començo l’últim port d’aquesta vall. És el de Chiula. Veig una llum davant meu.
No pot ser...
Dec esta adormint-me altre vegada...
Però sembla una llum de frontal… No pot ser…una altra persona de bici a aquestes hores?
Segueixo pedalant. Al cap d’uns 10 minuts, sento
Al final es deixa atrapar.
Rodem junts fins el coll de Chiula, i el descens cap a la carretera que m’ha de portar al coll de Palheres. La lluna plena ens acompanya entre núvols. Ens dóna prou llum per veure la carretera, però la veritat és que de baixada és millor portar les frontals.
De fet, la lluna plena va ser una de les raons per les quals vaig decidir intentar
Uiiii!!! Gairebé que acabo per terra. La roda del davant torna a esta baixa d’aire.
Coll del Palheres. Un altre dels grans. Tenia la intenció d’arribar aquí en unes 36 hores. Hi arribo en 37 tot i els problemes.
Ara és quan, si ho vull aconseguir, cal donar-ho tot.
Ara és quan comencen els problemes de veritat…
Primer de tot la son. M’adormo pujant, tot i l’esforç.
Segon, comença una tendinitis al genoll esquerre. Però curiosament, no on jo em pensava, sinó en una altra part del genoll.
Altra vegada sense records clars.
(Crec recordar que em vaig estirar per dormir una estona. Em van donar de menjar i beure, em van abrigar. Jo els vaig demanar que em despertessin als 10 minuts, però m’hi van deixar 20. Llavors em vaig despertar)
El meu germà es torna a apuntar uns quilòmetres. Suposo que pateixen perquè no em torni a dormir, i no tingui tanta sort com ahir. Baixem junts.
En arribar al trencant on hem de començar la pujada, el cotxe d’assistència no ha arribat. Els truquem, i deixem la roba amagada.
Ara, de nit, a cada coll cal que ens abriguem, i desabriguem. Algun dels colls passen per altituds de més de
Enfilem cap al coll de Jau. Jo no el recordava tant dur, ni tant llarg. Però suposo que ara amb la tendinitis, la son… se’m fa molt llarg i dur. A l’arribar a dalt, comencen els dolors de debò.
Per sort va durar poques hores. El dolor al genoll s’intensifica, fins al punt de molestar-me tant que em plantejo si podré acabar… seria una… espero que no vagi a més.
Una altra part del meu cos comença a donar problemes…el cul! Com no?
Suposo que al relaxar-me pel dolor, la son… els dolors comencen a sortir.
Començo a parar més sovint per posar-me cremes als dos llocs. Sóc conscient que estic parant massa, que el ritme ha baixat… que el temps se m’escapa… i amb ell
Després de Prades, començo a pujar cap a Valmanya. Com tot s’està girant en contra, em mossega un gos a la cama… no m’havia passat mai… i mira que he creuat masies amb la bici de muntanya… però es el que toca.
Arribo a Valmanya. M’assento, bec, menjo, poso les cremes, em canvio el culot (per primera vegada i última).
Seguim jo i en Marc altra vegada junts, per així poder filmar.
Està al·lucinant de les hores que està pedalant també. No ho havia fet mai. A més també està dormint molt poc. Me n’alegro per ell.
Parlem poc. Estic bastant capficat amb el dolor. La crema antiinflamatòria, no sé si fa massa res. Prenc un ibuprofè. És la última cosa que prendré. Sé que he pres un altre antiinflamatori fa 6h.
Coll de Palomeres, coll Xatard i assistència.
Avui s’ha aixecat un dia preciós. Blau, però per mi una mica massa calorós. Cal que em cuidi menjant i bevent bé.
Pujant a Coustoges, començo a trobar-me millor. El dolor ja no és intens… que bé.
El ritme de pujada, és més alegre, però just ara estic a punt de fer les 48h.
Ja no hi ha temps, és impossible arribar.
Però…
Quin dia tan agradable per pedalar, per compartir quilòmetres i sensacions amb aquesta gent tan especial.
Quin bon dia!!!
A l'arribar a Coustoges, el ritual de sempre. Menjar i beure.
En Marc vol continuar.
Perfecte.
Esperem que la Fê es canviï.
Ara ja no hi ha pressa.
El repte se m’ha escapat, potser per mala preparació física, logística...
La veritat és que ara ja m’és igual, l’aventura de creuar els Pirineus sense parar em segueix omplint siguin les hores que siguin.
Crec que he fet les coses bé. Potser amb massa respecte... potser el que cal.
Comencem la baixada cap a
Arribem a Vilajuïga.
Quina sorpresa!!!
L’Albert ha vingut per acompanyar-nos els últims quilometres. Amb ell vaig fer la meitat de
El monestir de St. Pere de Rodes em dóna la benvinguda just en el moment que el mar fa acte de presència.
Pujo amb la Fê i en Marc.
Que bonic…
Quina llibertat…
Quines ganes d’arribar…
Amb tranquil·litat…
Admirant el paisatge…
Veient les onades del mar batre a la platja...
Aquest mar en el que ens banyarem per completar la Travessa...
%207-04-2024.JPG)
.JPG)
