dilluns, de desembre 28, 2009

Amb alforges per Irlanda (9 de 9). Lisdoonvarna - Cliffs of Moher - Shannon

Vista aèria de la darrera etapa de l'Eiretour, d'uns 95 kms. Si clicau damunt la imatge anireu a parar al wikiloc, on podreu furonar i/o descarregar-vos el track.


Darrera etapa de l'Eiretour. Noranta-cinc quilòmetres de pluja, vent, fred, imponents acantilats, mals diversos, pilotes perdudes, companys extraviats i alforges rompudes.


95 quilòmetres més per arribar a 520 i prendrem el vol de tornada a la roqueta petita.


Ens aixecam de bona hora a l'alberg Sleepzone - The Burren de Lisdoonvarna. A l'anterior crònica vaig oblidar comentar-ho i ahir m'ho va recordar en Pau: la recepcionista era molt simpàtica. Una de les millors sensacions del dia va ser, certament, entrar ben xop i fred a l'alberg (els darrers metres va amollar un bon xàfec) i notar l'escalfor del somriure que l'agradosa recepcionista em regalava des de darrere el taulell. El recepcionista també era molt simpàtic; però d'açò en Pau no se'n recordava...

Sigui com sigui, al matí tots dos havien estat substituïts per personal que no ens ha deixat cap record especial. Era la darrera vegada que seguíem la rutina que ens havia acompanyat durant uns pocs dies però que, com sol passar en els viatges, en les festes de poble o sempre que trenques amb la quotidianitat, semblava que ens hagués acompanyat durant molt més temps.


Dia grisot, fredot i plujós. Si hi afegim verd, mar i restes d'una constucció de pedra, tenim la combinació més típicament irlandesa.


L'ambient del grup era diferent d'altres dies. Primer, perquè era el darrer dia de ruta i, vulguis o no, el sentiment que la cosa ja s'acaba passava factura. Alguns ja tenien ganes de tornar a la quotidianitat i a la comoditat de la llar... jo, personalment, hauria seguit pedalant durant dies o setmanes. L'ambient també era diferent pels quilòmetres que duiem acumulats, que no eren pocs per aquells que no estan acostumats a anar en velo, i més tenint en compte que teníem per davant l'etapa més llarga del viatge (95 kms). Açò provocava un cert temor en segons qui, sobretot en els que tenien dolors de genoll i/o culet. Ara bé, no penseu que ens havíem vençut al desànim! Les expectatives de la darrera etapa eren altes, ja que havíem de passar pels Cliffs of Moher, protagonistes d'una de les estampes més famoses d'Irlanda.

L'ambient metereològic, si es pot dir així, no era essencialment diferent al que havíem tingut durant la resta del viatge. Sí que era un poc pitjor: el dia era ventós, grisot, fredot i plujós... què més es podia demanar? No era a Irlanda, que anàvem? Idò ja la duim!


Al final d'aquest caminet ens vam desviar cap a l'esquerra, enfilant una petita pujada en direcció a la torre que es veu a la imatge. A mitjan pujada en Pau va decidir que ja estava fart de carregar alforges com un ase i es va treure un pes de damunt, mai millor dit. Evidentment, després s'ho va repensar i va tornar a rere a cercar-les...

A excepció potser de l'etapa del Connor Pass, totes van ser molt planeres. Aquesta darrera, tot i no tenir cap desnivell important, sí que feia un poc més de puja-i-baixa. En Pau, a part de recordar la recepcionista de Lisdoonvarna, segur que també se'n recorda de quan va deixar enrere les seves alforges en la primera pujada picadeta que ens vam trobar... açò és potència!

Qui sí que va fer prop a deixar les seves alforges enrere, però de forma definitiva, vaig ser jo. Era a la part final de l'etapa, després de passar pels Cliffs of Moher i amb un temps que havia anat empitjorant al llarg del dia: cada vegada feia més fred i queia més aigua. En una zona de puja-i-baixes vaig començar a notar que la velo ballava molt. Em vaig aturar a mirar què passava i, en efecte, tenia un problema: havia saltat un dels dos perns que aguantaven tot el pes del portaequipatges. Així que ja em teniu tornant a rere, amb la pluja que no aturava, cercant un pern (tres peces, concretament) per damunt d'un aslfalt en bastant mal estat, ple de clotets i pedretes soltes que es confonien amb les peces negres que cercava... Vaig retrocedir uns dos-cents o tres-cents metres fins que vaig trobar les tres peces que em faltaven.

Quan vaig trobar els companys, en Xavi i n'Albert em van ajudar a fer una xapussa a base de brides que, per sort, va aguantar fins al final. Tot açò sempre sota la pluja freda que no deixava de caure... I els altres, on eren? Vam avançar uns vint o trenta metres i allà els teníem, arrecerats davall una porxada a peu del camí! I no ens podríeu haver avisat???

Vam reemprendre la marxa, però vam avançar ben poc: en faltava un. Idò ja saps el que toca: tornar a rere a pescar en Gus, que vés a saber per quin camí se'ns ha desviat! Al cap d'una bona estona d'anar i venir el vam arribar a pescar. Entre l'incident de les alforges i el d'en Gus segurament havíem perdut més d'una hora...



A Irlanda hi abunda el bestiar. De menjar no els en falta.


Verd fins a tall d'aigua. A partir d'aquest punt, cap al sud, la costa comença a elevar-se progressivament fins a formar els acantilats espectaculars coneguts amb el nom de Cliffs of Moher.



Panoràmica de la mateixa zona muntada per n'Albert.


Un dels punts àlgids del viatge havia de ser el pas pels Cliffs of Moher, però crec que a tots ens van decebre un poc... Primer de tot perquè ens feia molt mal temps, amb cada vegada més fred i més aigua. També perquè, en el fons, no vam veure res que no haguéssim vist abans en fotos. Però ens van decebre sobretot per la infrastructura turística que hi vam trobar: grans pàrquings, petit complex amb botigues i restaurant, camins encimentats, etc.

Sigui com sigui, açò no treu que l'espectacle d'aquests acantilats fos del més impactant que vam veure a Irlanda:



Famoses panoràmiques dels Cliffs of Moher. Encara que per Internet en podreu trobar de semblants, aquestes tenen molt més valor perquè les ha muntat n'Albert. Si les voleu veure bé, clicau-hi al damunt.


Torre damunt dels Cliffs of Moher. A dins hi ha una espècie de museu amb botigueta de souvenirs inclosa. Hi vam passar una bona estona fent veure que ens interessava comprar cosa, quan en realitat l'únic que volíem era resguardar-nos de l'aiguat que queia...


En aquesta darrera etapa na Marta ens va menar per uns caminets ben polits per on no passava ni una ànima. Encara que l'asfalt estigui en més mal estat, aquestes són les carreteretes ideals per viatjar amb alforges...



...tot i que també n'hi ha de més amples, com aquesta de la foto, que no estan gens malament.


No us enganeu. Açò no és fruit de l'amistat, sinó del fred...


Per no perdre la costum, una de cementiris. I és que cada dia ens en trobàvem algun de polit... A diferència de noltros, que els amagam rere alts murs, els irlandesos els planten ben a la vista, a peu del camí, perquè tothom els vegi en passar.


Ennis. Vam dinar en aquesta plaça - aparcament, mig asseguts per enterra davall la redossa dels arbres de la foto. Anàvem ben xops, teníem fred i un punt de mal humor.


Quan vam haver solucionat tots aquests contratemps, vam posar la directa cap a Ennis, la ciutat més propera a Shannon, el nostre destí final. Ni tan sols vam posar un peu enterra quan vam passar per Lehinch... I és que aquesta darrera part ja la vivíem més com un tràmit que no com un camí que encara poguéssim disfrutar.

Vam arribar a Ennis un poc cansats, però sobretot ben xops i amb els peus congelats. Ens vam asseure a la primera redossa que vam trobar, davall d'uns arbres enmig d'una plaça que no tenia gaire encant. Després de dinar vam decidir aparcar les velos davant d'un bar i fer torns per vigilar-les des de dins, amb un capuccino entre mans, mentre els altres anaven a fer una volta per Ennis i aprofitaven per comprar algun souvenir i un detallet per en Toni, que havia quedat a Menorca. En Xavi i jo ens vam comprar aquest maillot d'Irlanda, que no ens vam posar fins que, en sol demà, vam fer dalt velo el trajecte entre l'aeroport de Vilobí i Girona:


De retorn ja a Girona però amb el cap encara a Irlanda.


D'Ennis no en guardarem tan bon record com per exemple Killarney. A part que plovia i estàvem cansats, allà vam tenir el primer i únic incident amb gent del país, uns al·lotets mal educats que ens van predre la pilota i la van llençar al riu... N'hi va haver més d'un que va proposar de llençar-li a ell també al darrere, però finalment vam considerar que el riu no en tenia cap culpa, vam comptar a deu i vam seguir el nostre viatge.

Només ens quedaven uns vint quilòmetres fins a l'aeroport de Shannon, que vam fer a molt bon ritme. Per passar l'estona, en Gus en Xavi i jo ens entreteníem fent relleus...



I aquí acaba el nostre viatge. Van ser només deu dies, però dels intensos, d'aquells que et deixen el pal·ladar impregnat d'imatges, anècdotes i bons moments que es van assaborint al llarg de l'any, quan et sorprenen a mig matí de feina o fent un cafè amb els companys de viatge...

Ara a veure si l'any que ve tenc més sort i em deixen viatjar tot sol!

;-)

dissabte, de desembre 26, 2009

Amb alforges per Irlanda (8 de 9). Kinvara - Lisdoonvarna

Imatge de la nostra vuitena etapa, d'uns 60 quilòmetres, vista des del cel.


En aquesta etapa vam vogar per la carretera que rodeja la zona de The Burren i que ressegueix la costa per la vora de la mar.

Penúltima etapa del viatge. En dos dies ens queden per fer uns 150 quilòmetres. No són molts, però són suficients tenint en compte el vent -i l'aigua- que fa a la zona de The Burren, els culets escaldats que hi comença a haver i els genolls dels corredors a peu (Albert i Gus) que comencen a queixar-se.

L'etapa del dilluns 27 de juliol, d'uns 60 quilòmetres, ens havia de dur de Kinvarra, on havíem passat la nit, fins a Lisdoonvarna, molt a prop dels famosos Cliffs of Moher. Així idò, després del berenar de rigor, d'untar-nos els genolls amb crema analgèsica -que vells que esteim!- i de repartir-nos els entrepans que, com sempre, havíem preparat a la nit anterior, prosseguim la marxa en direcció a Lisdoonvarna.

Durant tota la ruta vam anar resseguint la zona anomenada The Burren, una de les parts d'Irlanda amb més personalitat i que, així d'entrada, pel nom, semblaria que és una zona plena d'ases. A jutjar pel que vam poder comprovar noltros, d'ases n'hi havia com a mínim set, la majoria d'ells -sis, per ser exactes- amb un sospitós accent menorquí i l'altre, el setè, amb accent empordanenc.

Però no eren els ases l'única cosa de The Burren que ens podria recordar a Menorca -o fins i tot a l'Empordà. Aquí hi abunden els dòlmens -sí, sí, Llorenç: has llegit bé- i, el que és més curiós, una espècie de taules de pedra molt semblants a les que tenim a Menorca. Una foto d'un d'aquests dòlmens que he trobat per Internet:




En conjunt, als The Burren està ple de formacions rocoses ben estranyes:



I les més curioses són aquestes, que diria que també són en aquesta zona però que nosaltres ens vam passar de llarg (la foto me la va passar en Llorenç):


Aquests cilindres hexagonals són una de les petites meravelles que ens vam deixar a la vora del camí. I és que, anant en velo, si vas sumant petites desviacions a la ruta t'acaba sortint un quilometratge molt més gran del que tenies previst. En aquesta etapa, teníem dues alternatives diferents però totes dues molt bones: resseguir la costa o enfilar per l'interior. Podíem fer l'una o l'altra, però, per desgràcia, no totes dues. Ens vam decantar per la costa, i açò és el que ens vam trobar:


En Gus amb les alforges a punt de rebentar, amb el plumes dels Island Games, el maillot de l'equip Kelme i un genoll adolorit.


Castellet a la badia de Galway.


Imatge d'un camp de blat espigat que a ca nostra correspondria a finals de maig o mitjan juny, i que a Irlanda costava de veure fins i tot a finals de juliol...


Preciós codolar que la carretera ressegueix just per damunt. Ens va agradar tant que ens hi vam fer més de trenta fotos... A continuació, tres de tantes:


Una de grup. En Jordi ja no hi surt perquè a aquestes alçades ja devia fer feina a Menorca...


En Tonyo i en Nasi, tan fiets com quan anaven a escola as Born.


I un servidor, amb aquesta mania que ens agafava a tots d'obrir els braços quan hi ha un poc de ventet fresc i el paisatge ens agrada...


Un petit instant de felicitat d'un infant amb el ventre ple i sa mare que el serva... Llàstima de qualque germanet que semblava que hagués dinat mongetes blanques amb botifarra! Segur vos ensumau de què xerr...


El tercer o quart cementeri que surt a les cròniques d'Irlanda. No és que tengui cap mania especial pels cementeris; però no em direu que no són polits...


Una altra imatge que podria ser ben menorquina: paret seca, terreny ondulat i parcel·lat amb petits prats, arbustos i arbres baixos, i la mar de fons.

Imatge panoràmica que va muntar n'Albert. Si hi clicau al damunt la podreu veure millor.


A diferència del que veuríem al dia següent, als Cliffs of Moher, en aquesta zona les roques moren suaument dins la mar...


I el mateix fan els prats...


Ara que ja fa uns mesos que hem tornat d'Irlanda, cada vegafa que veig una foto d'un de noltros pedalant per l'esquerra de la carretera m'enduc un ensurt... "Albert què fas!? Que no ho veus que t'enduran!?".


Aquesta és sens dubte una de les carreteres més polides que vam recórrer en tot el viatge. Al Mediterrani és gairebé impensable una carretera com aquesta, que recórre solitària el litoral just per la vora, sense edificacions de cap tipus que l'envoltin.


Després d'unes hores de vogar per aquestes carreteres, açò és el que et vénen ganes de fer: obrir els braços i cridar, com sol fer en Nasi, "llibertaaaat"!


Una altra imatge ben irlandesa: carretera estreta, arbret tocat pel vent, verd de l'herba, bestiar, aigua de la mar i cel amb nivolats.


L'home és un animal de rutines, fins i tot quan és enfora de casa. Com cada dia, acabàvem la jornada cuinant un sopar generós. Al The Burren Sleepzone Hostle hi vam estar com reis. La cuina era immensa, i la nevera era tan gran que hi entràvem a dins caminant. Si hagués trobat una nevera com aquella l'estiu passat, quan viatjava per Sardenya, m'hi hauria passat una bona estona a dins...



Continuarà... amb la darrera etapa de l'Eiretour.

dijous, de desembre 17, 2009

Uep sa roda prima! (4 de 4) Bordils - Palamós - Bordils per la Ganga

Quarta i darrera ruta del "Pont de roda prima". Torna a tocar Baix Empordà, aquesta vegada 75 kms amb petit port inclòs que, sumats als que ja duim, faran un total de 400 kms en 4 dies. La idea des del principi era fer dues rutes més fortes, la primera per la Cataluna nord i la segona per les Guilleries i Rupit, intercalades per dues sortides més suaus pel Baix Empordà. Els dolors al genoll dels dies abans no permetien confiar gaire que pogués acabar fent les quatre rutes previstes, però així va ser.



A part d'en Xevi i jo, la resta d'acompanyants van anar canviant cada dia. El dimarts li tocava el torn a en Jordi. Tot i que he estat a punt d'escriure que vogàvem junts per primera vegada, açò no és cert del tot, ja que en Jordi és monitor d'spinning i jo havia anat a alguna de les seves classes.

Pujant la carretera de la Ganga.

Bordils, 8 del matí. Rectific: Bordils, 8 i mitja del matí (8 era l'hora que havíem quedat). Després d'inflar i ajustar la velo d'en Jordi, que en realitat és del seu germà en Dani i que és dels anys 90 (molt bona velo, per cert), vam enfilar en direcció a Palamós passant per Flaçà, la Bisbal i Palafrugell. A l'alçada de Palamós ens vam desviar cap a Calonge per agafar la carretera de la Ganga, que s'enfila per una de les estribacions de les Gavarres. Vam pujar-la tota a bon ritmet, quasi sempre per damunt de 20 kms/h, i la part final a més de 30. En Xevi no ho sé, però jo pujava llengua fora.

Una vegada a dalt, ja se sap: davallada cap a la Bisbal (quarta o cinquena vegada que hi pas en quatre dies), Cruïlles, Monells, Madremanya i altra vegada Bordils.



En Xevi i en Jordi vogant relaxadament després de la baixada per la carretera de la Ganga.



Arribant a Cruïlles.


Perspectiva que he tingut durant unes 15 hores els darrers dies.


Carretera de Madremanya.


Quilòmetres finals, aprop de Madremanya.


Final del "Pont de roda prima". Només hi queda desmuntar i encapsar la velo perquè en Xevi me la pugui enviar cap a Menorca per SEUR (merci Xevi), dinar a Girona suvora Sant Fèlix i agafar el tren tó ciclao cap a Barcelona. Esteim físicament cansats, amb les cames un pèl fatigades, però se'ns ha quedat un somriure a la boca i molta tonteria al cap.