dissabte, de maig 24, 2008

Cal Petit a les Amèriques. Carta als Reis (2 de 8)

Tal com vaig anunciar, durant els propers mesos aniré publicant els correus que en Llorenç va enviar des de Paraguai i Brasil els mesos de gener, febrer i març d'enguany. Aquí teniu la primera entrega de les cròniques americanes del gran de Cal Petit, en què es dirigeix als Reis Mags d'Orient, vés a saber per a què...


Aquest no és el primer viatge que en Sisu i en Llorenç fan junts...


... i alguna cosa em diu que tampoc no serà el darrer...




3 de gener de 2008



estimats reis d'orient:
com ja deveu saber som al Paraguai,
que guai...
Com ja també deveu saber aquest any si que m'he portat bé.
val,
no esta bé que ho digui jo però bé m'he de promocionar, no?
He
cregut sempre als meus pares i també a la gent gran.
No
els he fet enfadar mai i he fet tot el que m'han dit
(o almenys això és el que ells es pensen...)
A l'escola també he sigut molt i molt bon nen,
fent creure als profes i a les senyos que era curt de gambals i no me n'enterava de res...
Sempre he fet costat als meus germanets petits i ajudant-los en tot moment quan els feia falta qualsevol cosa.
Bé això mentre i quan no hi hagués alguna noieta per allà, el primer sempre és el primer, és clar, suposo que ho enteneu. Vosaltres heu viatjat molt i sabeu el que costa lligar, no???
o em direu que us passeu tota la vida nomes amb els camells...???!!!!!!!!!
Va home va...
Amb els altres nens del col·lègit també m'he portat molt i molt bé. He refrenat els meus instints més salvatges, suposo que m'estic fent gran.
No he agafat cap altre nen pel coll ni tampoc li he dit que li xafaria el cap...
No m'he barallat amb ningú. No he insultat ni he escopit ni he mossegat cap altre nen.
Ah!
això sí, a l'hora del recreu quan hi ha partit de futbol i som 20 contra 20, allà sí que val tot, eh???
Vosaltres també heu sigut petits no???
Jo quan sigui gran vull ser com vosaltres. Tot el santíssim any voltant por ahí sense fotre ni putu brot!!!
quins collons que teniu!!!
i ademés la gent us adora i us fa recepcions i us posa menjar a les cases i totes aquestes coses...
Clar, per això sou els Reis.
Sí senyor, sou els putus Reis.
Ja us ho dic, jo de gran també vull ser rei...
Ara nomes ho soc a casa meva.
Em fot una gracia quan els meus pares em diuen:
Ai el reieto de la casa...
I jo he de posar aquella careta de tonto perquè els hi caigui la baba i estiguin tant contents de l'innocentó del seu fillet...
Hòstia!!!!
que ja tinc 5 anys punyeta!!!
que ja empaito les nenes joder!!!
Ai no, això no ho havia de dir, merda
I això que m'ho havia estudiat bé el que havia d'escriure.
És clar, amb aquests trastos nous ja no es com abans.
Ara no saps on cony fotre el típex, joder.
Abans tot era mes fàcil...
Ara no paren de fer-me fer futeses tot el sant dia i no tinc temps de jugar amb els meus amics, en Miguelito, en Manolito i en Sebastian.
Aquests tius son la hòstia, sabeu?
un dia els haurien de dedicar una cançó...


En Llorenç desafiant l'abisme.


Bé, doncs com us anava dient, també he sigut molt bon minyó amb les nenes i sempre els dic cosetes maques i soc molt delicat amb elles perquè ens vegin amb bons ulls quan juguem a metges i metgesses i també al quarto fosc...
Ah! i a casa aquest any estan especialment molt contents amb mi perquè m'he après el vers de nadal que m'han enxufat a l'escola d'idiomes.
És un vers intercultural, es veu que això està molt de moda ara. Comença en català. Salta al castellà, després passa a l'anglès, l'alemany, el rus, el portuguès, l'àrab i el xino.
Ah, també hi ha alguna frase en romanès, brasileny, hebreu i suagili.
Hòstia saaaanta!!!!
Ja et dic,a casa tots contentíssims. Mitja hora recitant la collonada del vers dalt de la cadira amb cara de pànfilo i gesticulant amb les manetes i els bracets com si fos una marioneta.
Ens veiéssiu tots a classe fent el mateix.
Sembla un manicomi. Tot un poema. No se pas on collons anirem a parar!!!
Bé, no us foto més la pallissa i aprofitant l'avinentesa per desitjar-vos bona continuació de viatge (malparits) us recordo que aquest any estic al Paraguai, que guai, i no us oblideu de mi.
Qui us estima molt i molt i molt i bla bla bla...
Llorensitu.
A continuació passo a redactar-vos la relacio de regals que em farien falta per realitzar els meus projectes i assemblar-me una miqueta a vosaltres:
Estimats Reis d'Orient:
A no collons, això ja ho he escrit.
Com collons es borra amb aquesta merda de trasto???
Com es diu això, ordinador???
Deu ser molt important perquè aquí hi ha 200 persones que estan fent el mateix que jo i ningú diu res a ningú i tothom esta com en una espècie de conilleres perquè el del costat no et pugui veure ni dir-te com estàs ni d'on véns ni on vas ni riure amb tu ni fer-se amics. És molt avorrit tot plegat...
Això es el que volen de nosaltres?
A on ens volen portar?
M'ho direu?
Vosaltres ho sabeu no?
per això sou Mags no???
Ja tinc la pantalla plena de típex però em sembla que no funciona pas així.
Abans amb la goma d’esborrar era mes fàcil...
Bé prou!


Dues imatges del viatge d'en Sisu i en Llorenç l'any passat per terres argentines.



L'altre dia en Llorenç em comentava que una de les coses que més l'ha impressionat en els seus llargs viatges per terres americanes és la llum i els cels que s'hi poden contemplar.



Començo:
tius mireu necessito una tenda de campanya molt i molt xula.
Un sac de per dormir a dins de la tenda.
Una màrfega per posar-la a sota del sac per estar una miqueta còmode ja que per aquí està ple de rocs
Una cuineta com la que fem servir quan jugo amb les nenes, però que sigui de veritat.
I no digueu res de tot això que faig amb les nenes perquè els meus amics se'n riurien de mi.
Ara, ja m'ho cobraré ja, tant fer el pallasso...
També necessito, tot l'equipament complert per aprendre a anar en bicicleta:
la roba, les sabates, el casc, les ulleres, els guants, els mitjons, les eines i els recanvis, la manxa, el comptaquilòmetres, els llums...
Com que això no ho puc portar tot a sobre també seria convenient que em féssiu arribar unes alforges com les que feu servir vosaltres amb els camells però mes petitetes, és clar.
Si pot ser de color vermell que m'agraden molt.
També voldria roba per la pluja d'aquella tan bona perquè aquí hi plou molt...
Ah!!!!!!
me n'oblidava!!!!!!
Necessito també un subfusell d'assalt amb mira telescòpica i visor nocturn per poder pelar tota aquesta colla de fills de puta de les companyies aèries que m'han perdut tot i tot i tot el que portava jo de caseta meva tan ben guardadet.
Ja fa 4 dies que estic ordint el pla amb un amiguet meu que es diu Siset per atacar per sorpresa l'aeroport d'aquest país i alliberar d'una vegada per totes aquesta pobra gent a qui sempre els perden tot com a nosaltres.
També necessitaré un trípode per aguantar aquest regal ja que jo encara soc molt petitet, però amb molt mala hòstia
merda això tampoc ho havia de dir!
També m'heu de fer arribar un míssil terra aire perquè els espavilats que ens vegin arribar segurament voldran escapar volant. Ja veieu que he tingut molt de temps per pensar...
Bé tius, espero que ens veiem aviat i podem xerrar de viatges fantàstics, de borratxeres, de ties i de tot això que tan ens agrada.
perdoneu-me per les faltes d'ortografia i per les paraulotes però és el primer que he après i també m'agraden molt hòstia!!!!

Petons i abraçades una altra vegada

Llorensitu, el gran de cal petit.

P D
a veure si em busqueu un camell petit que vull venir amb vosaltres...



Estimats Reis, tot aquest rollo que vos ha envelat en Llorenç, amb la seva peculiar manera de dir les coses, era simplement per demanar-vos qualque cosa semblant a açò.

dijous, de maig 22, 2008

A la Gola del Ter per entre camps de blat i civada

Després de la ruta tècnica i amb desnivell de diumenge, dilluns ens vam decidir a que fer una cosa planera i rodadora. L'Empordà és un indret ideal per açò, ja que està curull de carreteretes i pistes amples que travessen camps, aiguamolls, boscos, arbres fruiters, rius, tots ells preciosos (peziosos divins, com diria un amic). I potser més en aquesta època, primavera entrada, ja que els sembrats de blat, ordi i civada, combinats amb les roselles i les primeres flors de carc, dibuixen la típica estampa que en ocasions associam a la Toscana italiana. Sense haver-ho programat, vam acabar travessant un bon tros del Baix Empordà, ja que sortint de Bordils, vam anar enllaçant carreteres i camins fins arribar a la mar, a la Gola del Ter. En total ens van sortir 75 quilòmetres amb un desnivell acumulat mínim, 352 metres, i amb una velocitat mitjana de 20 kms/h. Com que no hi ha gaire més a comentar, vos deix amb unes quantes fotos que, com de costum, vam fer amb els nostres mòbils.


Aquesta és una ruta per dur les rodes ben inflades, ja que quasi tota transcorre per carreteres secundàries, asfaltades, i a estones també per pistes en bon estat.



Com pot apreciar-se en aquestes dues imatges, el camí que transcorre paral·lel al Ter és planer i en molt bon estat. En la primera foto el Ter queda a la dreta; en la segona, a l'esquerra.


A l'article Renéixer a l'Empordanet (un genoll) feia referència a les dues hipòtesis que corren en relació a la forma del Montgrí. La primera diu que es tracta d'un bisbe allargat, amb les mans plegades damunt el pit o la panxa, lluint el seu gran anell; la segona es decanta per veure-hi una dona també estirada enterra... el bulto central, ja ho haureu endevinat, correspon al pit amb el seu corresponent mugró.



Les roselles, omnipresents en aquesta època de l'any, són una de les flors més vistoses de les que poblen els conreus.



A l'anterior article em demanava pel perquè de la mania que tenen molts animals de creuar el camí en el moment més inoportú o simplement, com és el cas d'aquesta serp que vam trobar dilluns, d'aturar-se enmig del camí. Bona gent com som, la vam espantar un poc perquè anés a prendre el sol a una altra banda. L'asfalt agafa una escalforeta molt temptadora si ets un rèptil, però, ves per on, els de sang calenta l'han posat allà per passar-hi amb els les seves màquines motoritzades. Amiga serp, ens en deus una!




El Ter amb el Montgrí retallant la línia de l'horitzó.



La Gola del Ter. Aquí s'uneixen el riu i la mar. A l'esquerra s'intueix l'Estartit; més a la dreta, les Illes Medes. Aquesta platja diria que s'anomena Fonollera, però, en contra del que el nom podia fer preveure, no hi vam trobar cap planta de fonoll.


A Gualta hi vam fer l'única aturada de la ruta. Vam entrar en una botigueta a comprar fruita i en vam donar compte asseuguts damunt d'aquesta paret. S'hi respirava molta pau, realment.



Madremanya, que ja havia sortit en aquest bloc, té un nom estrany, o almanco açò és el que vaig pensar les primeres vegades que el vaig sentir anomenar. També és inusual el campanar blanquer que té la seva església.



El punt fort d'aquesta ruta és sens dubte el paisatge que l'envolta; com que permet rodar al rimte que un mateix vulgui i no hi ha complicacions tècniques, podem badar tranquil·lament i gaudir de les sinuoses onades que ondulen els camps de blat.


Contrast de colors entre el daurat del blat, el vermell de la rosella, el blau del cel i el blanc dels nivolats. Tots els que de moment han vist aquesta foto l'han qualificada com a rollo windows. A veure si és cert i em dóna qualque euro! ;)



Un flor de carc (o card), just a la vora del Ter. Es notava que estava ben alimentat, perquè -tot i que a la foto no es pot apreciar- el punyetero carc feia un metre llarg d'altura.




Aquí normalment hi va el perfil altimètric. El posaré per no rompre la tradició, tot i que en aquesta ocasió realment no caldria. No vos deixeu enganar per les pujades i baixades, que açò és com un d'aquells gràfics de campanya electoral. Fixau-vos que a l'eix vertical l'altura màxima és de 175 metres.






Aquí vos hi podeu descarregar el track.

dimarts, de maig 20, 2008

Les Gavarres humides, obaga d'alt standing

Ho reconec: he estat temptat de descuidar-me una "a". Aquestes coses, ja se sap, donen moltes visites. Finalment he cregut que no seria necessari, perquè la vostra ment perversa ja faria el camí tota soleta i jo m'estalviaria d'embrutar el nom impol·lut d'aquest bloc -aparentement- tan seriós. Al cap i a la fi, del que volia xerrar era simplement de les Gavarres, de la part humida de les Gavarres, que després de les abundoses pluges primaverals és més humida encara. Però un dels handicaps principals del ciclisme de muntanya és que et passes moltes hores en companyia de les mateixes persones, sense veure ningú més, envoltat de minerals, vegetals i animals, fent esforços físics que et fan entrar en estat de semi-deliri... i llavors passa el que passa. Enmig de la muntanya no hi ha coacció social. Més ben dit, sí que n'hi ha: la que noltros mateixos carregam a sobre, és a dir, ben poca, perquè ens agrada anar lleugers. Amb un parell d'exemples entendríeu molt bé el que vos vull dir; per açò mateix callaré. Millor no entrar en detalls.

Aquest diumenge en teoria havíem d'anar al Cap de Creus a vogar damunt roques, però un seguit de despropòsits va fer que desistíssim d'anar-hi i optéssim per una cosa més domèstica, gavarrenca. Així i tot, ens va sortir una ruta d'alt standing! Sol passar que ens acostumam al que tenim a prop, o que simplement ho desconeixem, donant per fet que no té l'interès d'altres indrets més allunyats. Molta gent de Menorca, per exemple, desconeix molts de racons preciosos de l'illa, però en canvi ha recorregut mig món. Açò, és clar, passa arreu, no només a sa roqueta. Res a objectar, simplement ho constat. El cas és tots, poc o molt, adolim d'aquesta mentalitat, de manera que quan t'adones que tan a prop de ca teua tens racons tan polits et sembla que no pot ésser. Diumenge a estones ens va passava açò: en molts de moments comparàvem els camins per on passàvem amb d'altres que hem fet per la Garrotxa, com si fossin impropis de les Gavarres. Però la realitat és que al voltant de Sant Miquel hi ha algunes valls força humides que amb les abundoses pluges d'aquesta primavera exhibeixen una exhuberància i una verdor impressionants.

Vam sortir de Girona -al cul de la lleona, escatològic punt de trobada- a les 9 del matí. Ens va sortir una ruta d'uns 40 quilòmetres i amb 1.100 metres de desnivell. El traçat enllaça bastants de corriols i camins més o manco tècnics, tant de pujada com de baixada, la majoria dels quals ja ens éren coneguts i qualcuns -dels millors, per cert- que van ser improvisats. Si explorau el track amb el wikiloc veureu que té una forma bastant estranya, i en dues o tres ocasions es ressegueix el mateix tram en direcció contrària. També hi ha part de la ruta que passa per Celrà i Bordils, per asfalt, perquè començava a ploure fort i vam decidir dirigir-nos cap allà, cercar recer, esperar que passés el núvol i seguir vogant. Potser aquests són els únics peròs que podem posar-li a aquesta ruta. Pel demés va ser una gran sortida, tècnica com ens agraden i amb molta ombra, que en aquesta època ja es comença a agrair!


Aquesta ruta és ideal per dies calurosos, de sol estiuenc, ja que molts dels camins que ressegueix estan a l'ombra de l'obaga.


Més i més ombra... oh quina fresca!


En Coke i en Xevi comentant la jugada. Vés a saber quina la devien dir! Hi va haver un moment divertit, en la primera pujada de la ruta, en què en Xevi se'ns escapava per davant i en Coke era al meu darrere. Jo ja estava passant pena perquè em temia que en Coke també volgués escapar-se, però llavors vaig començar a sentir fortes alenades que em van reconfortar: "està patint de valent per seguir-me!", pensava jo. Tanmateix, al cap d'uns instants va aparèixer l'autor dels alens, un pastor alemany que ens seguia llengua fora... La seva acompanyant es desgargamellava: "nom-de-ca, vine aquí!", però ell tan panxo amb la seva llengua i els seus alens, talment sentís ploure.



Pedalant damunt verd. En un determinat moment de la ruta, ens haguessin dit que érem a la Garrotxa -a la Serra de Finestres per posar un exemple- ens ho hauríem cregut sense dubtar-ho ni un moment. Un esquirol -molt negre per cert- va saltar d'un arbre, caient a dos metres de la meva roda davantera, i va córrer a enfilar-se altra vegada a un altre arbre... Per què tenen aquesta estranya costum, els animals? Les sargantanes, els llangardaixos, els gats, els conills, les serps, els esquirols i -segons m'han dit- també algun senglar... tenen la mania d'esperar a tenir-te just davant per decidir-se a creuar el camí. És que són suïcides, o simplement ens estan vacil·lant? Pel seu bé, a en Josep que no el vacil·lin gaire, que amb aquelles fat wheels que passeja aixafaria un senglar i tot!


Foto tirada en marxa. Molt de tant en tant, et surt una foto moguda que té la seva gràcia.



Moment immediatament posterior a una engronada d'ous, que a Ciutadella pot ser tant un entrepà de truita francesa com una altra cosa més dolorosa per als homes. Aquesta vegada, per desgràcia d'un servidor, es tractava d'una engronada en el segon sentit. Per què riu tant, en Coke? Ja en xerrarem ja... Açò no quedarà aquí! Que avui m'engron jo, però demà li tocarà a un altre...


Fent es lero, aixecant la velo cap amunt sense motivació aparent... Clar exemple dels típics transtorns del ciclista de muntanya que es descriuen més amunt.


Les fonts tornen a rajar. Aquesta de la imatge és la Font del Borni, molt a prop del Castell de Sant Miquel.


Aquest és el perfil altimètric de la ruta:




Al wikiloc vos hi podeu descarregar i explorar el track.

dilluns, de maig 05, 2008

El miracle dels 101 dàlmates de les Gavarres

Avui toca curs de dàlmates. El professor entra a classe, veu cadires buides i es disposa a passar llista. Venga idò, som-hi!

Xevi Sala de Bordils... Present!
Llorenç Parera de Fornells de la Selva... Present!
Joan Febrer de Ciutadella... Present!
Albert Roca de Quart... ABSENT!!!
Arnau Julià d'Anglès... ABSENT!!!
Miquel Collell de Sant Hilari Sacalm... ABSENT!!!
Pep Permanyé de Sant Hilari Sacalm... ABSENT!!!
Tobi de Girona... ABSENT!!!
Un amb excusa més o menys creïble... ABSENT!!!
Un altre d'excusat... ABSENT!!!
Un amb la mà rompuda... ABSENT!!!

Com es nota que esteim a finals de curs... Serà açò? O potser és una altra cosa?


Fa un mes vaig rebre una telefonada d'en Llorenç. Només veure el seu nom a la pantalla del mòbil vaig pensar: "Quina la deu tramar aquest ara?". Si vos dic que en Llorenç és el bèstia que s'ha passat tres mesos damunt la velo voltant pel Brasil començareu a entendre perquè vaig pensar açò. Si a més hi afegesc que l'any passat va participar en els "100 kms Camins de les Guilleries", considerada per molts una de les proves de btt més dures d'Europa, ja m'entendreu millor i potser desitjareu que no vos truqui. Però si a més de tot açò vos assegur que aquell dia va sortir de ca seua, a Fornells de la Selva, va fer 55 kms fins a Sant Hilari, on hi havia la sortida de la cursa, i després va tornar pedalant altra vegada fins a Fornells, fins i tot tindreu temptacions d'apagar el mòbil. Bromes a part, la veritat és que em va alegrar la trucada, ni que fos per donar-me una mala notícia: els 100 kms de les Sant Hilari aquest any no es celebren. Però com no podia ser d'altra manera, acte seguit em proposa una nova endemesa: els 101 kms de les Gavarres per a tots els Ciclohilaritecus que s'han quedat amb les ganes d'anar a les Guilleries. Per suposat, m'hi apunt sense dubtar-ho ni un moment! Així matarem dos pardals d'un tir: primer, pedalar 100 kms per les Gavarres sense la trampa que vam fer no gaire temps enrere; i segon, treure'ns l'espina de no poder anar als 100 kms de Sant Hilari, que ens havíem marcat com una fita al calendari (perdó pel rodolí, m'ha sortit sense voler).

Va ser pura casualitat, com fruit d'un miracle, arribar a Fornells amb els 101 quilòmetres exactes que ens havíem proposat de fer.


A les 7, hora "oficial" de la sortida, només hi havia 3 ciclistes a Fornells de la Selva. Després de la decepció incial, ens decidim a partir. Ells s'ho perden! Éren les 7:20 del matí i teníem al davant 9 hores i 25 minuts de ruta per superar un desnivell positiu de 2.671 metres. En moviment vam fer 6 hores i 54 minuts amb una mitjana de 14,4 kms/hora.

El recorregut de la ruta va constar de tres parts. La primera, de Fornells de la Selva fins al castell de Sant Miquel, un puja i baixa esgotador que vam fer a tota màquina. Les presses i la dificultat d'alguns trams van provocar diverses caigudes, sis en concret: quatre d'en Llorenç (vaig tenir la sort de presenciar-ne tres, totes elles prou espectaculars) i dues de meues (açò de caure ja amenaça amb convertir-se en tradició). Tot just partir, en Llorenç comença a posar cara de fillet malcriat. Ens mena cap a uns tobogans que ja vam fer mesos enrere a dins d'un 4x4. Ho comprovam tot d'una, no cal insistir-hi gaire: en aquests casos la velo és més àgil que el cotxe tot terreny. Com era previsible, la ruta comença forta, enfilant corriols del circuït de btt de Quart. A partir d'aquest poble començam a pujar quasi sempre per corriols cap a Castellar de la Selva, on ens desviam cap a Can Bruguera per enfilar un carrerany que voreja la Riera de Celrà en direcció a la Vall Preona. Pujant cap a Can Mascort per una pista ampla ens desviam a la dreta per anar a cercar un camí que planeja pel fons de la Vall Fetgera, molt verda per cert. El nostre objectiu és el corriol que hi ha al final d'aquest camí, que ens elevarà fins a la pista que va de Montnegre a la carretera dels Àngels. Però abans d'arribar al corriol hem de passar per Can Marcó del Clot. Els tres cans que hi ha en aquest mas comencen a córrer al darrere noltros amb actitud amenaçant, però giren cua ràpidament en reconèixer en Xevi. Al cap i a la fi, un dàlmata s'assembla a un doberman, sols que el primer té més bona fama i unes taquetes que el fan molt cursi. Quan ja som a l'esmentada pista giram a l'esquerra en direcció a la carretera dels Àngels, des d'on iniciem el descens enllaçant els camins van entrecreuant la carretera asfaltada. Després de passar per Can Pol giram a la dreta cap a Can Barrell. En Llorenç ens vol menar a una baixada trialera fins a la Font dels Lleons que en Xevi i jo desconeixem. Efectivament, la baixada és trialera, enmig de castanyers, preciosa. En Llorenç cau, jo caic, en Llorenç torna a caure, ens aixecam, arreglam una maneta de fre espatllada i seguim fent camí. Pujam cap a Sant Miquel vorejant el Galligants, passant per Can Pol i el Puig Estela (378 m.). Com una premonició del que vindria, arribam a dalt de Sant Miquel (394 m.) amb 35 quilòmetres exactes, els que ens havíem proposat de fer tot i que no hem fet el recorregut previst. Allà ens hi espera en Joan, el germà d'en Llorenç, amb un cistell ple de bon menjar: pans de pagès, botifarra, fuet, formatge, tomàtigues, oli i vi (aquest el vam reservar pel dinar, que encara quedaven molts quilòmetres per davant).


En Llorenç baixant cap a la Font dels Lleons per un corriol preciós enmig de castanyers.


El mateix instant de la foto anterior, però vist des de més avall.



En Xevi i en Llorenç intentant arreglar una maneta de fre mig espatllada. No era precisament un bon moment per anar sense frens... Com que la mecànica no és el meu fort, vaig aprofitar per tirar unes fotos.



Aquestes fotos mai no mostren la inclinació real que hi ha, però supòs que vos podeu fer a la idea de que baixar açò sense frens podria haver comportat la cinquena i definitiva caiguda d'en Llorenç. Per sort no va ser així.


Posant taula a dalt de Sant Miquel. Moltes vegades havia vist aquestes taules, però mai no m'hauria imaginat que un dia m'hi menjaria un tiberi com aquell!


En Llorenç tallant botifarra negra. En Xevi en aquest examen va treure mala nota: a diferència dels bons dàlmates, ell només menja formatge.


Els tres aprenents de dàlmata asseguts a taula amb en Joan. Gràcies a ell i a l'organització i generositat d'en Llorenç vam poder disfrutar d'aquest moment tan gratificant i totalment inèdit en les nostres sortides.


La segona part de la ruta la vam iniciar amb la panxa plena a rebentar. Davallam de Sant Miquel pel corriol paral·lel a la pista i després per un corriol tècnic que ens mena fins a les mines del Nen Jesús, a la Riera de Mavalls (no és la típica baixada a les mines, sinó una alternativa amb menys inclinació). Després de creuar un parell de torrents molt a prop de Celrà vam començar a pujar altra vegada en direcció al Puig de Batet (384 m.), molt a prop dels Àngels. En aquesta pujada vam passar per un lloc interessant que ni en Llorenç ni jo no coneixíem, Sant Joan de l'Erm. Se'ns van acudir unes quantes maneres d'aprofitar aquell espai deshabitat. Una vegada dalt, vam tornar a passar per l'amplíssima pista que va de la carretera dels Àngels a Montnegre. Després d'un tall de carretera de Montnegre iniciam altra vegada el descens donant la volta per pista al Montigalar (466 m.) i, per corriol, resseguint la falda del Puig del Suro Robat (394 m.). Quan arribam a Sant Sadurní de l'Heura duim uns 65 quilòmetres. Anam directament a cercar la font. Al damunt, ben visible, hi ha un cartell que resa: "Sistema no potable; Toxic System", però en aquell moment, amb una calor estiuenca i els bidons buits, no estàvem per sistemes.


Sant Joan de l'Erm, un racó preciós i amagat, prop de Celrà.



Omplint el bidó a la font de Sant Sadurní de l'Heura.


El rètol diu: "Sistema no potable; Aigua no potable; Toxic System". Els paquets de tabac diuen: "Fumar mata". I no sé si ho diu ningú o no, però a vegades feim coses dalt velo que bé mereixerien un rètol d'advertència.


La tercera part de la ruta estava previst que passés pel Puig d'Arques, però els mapes ens juguen una mala passada i, després de donar voltes i voltes al mateix lloc decidim replantejar la ruta. Enfilam cap als Metges (427 m.) per una pista pedregosa que s'empina fort cap amunt. A en Llorenç li surt l'instint bomber i comença a pujar amb la sirena posada... Foc! Foc! En alguna recta el veim de lluny, fins que el perdem de vista definitivament. A en Xevi li surt la vena de fisioterapeuta i comenta l'injust que és que no hi hagi cap cim anomenat Els Fisios. Havent superat els Metges ens aturam a Can Castelló de Dalt, on el propietari d'aquest antic mas ens dóna aigua i una bona estona de conversa a l'ombra de l'edifici. A partir d'aquí, sense aturades fins a l'arribada a Fornells, gairebé tot per pista alternada per algun corriol, passant per Sant Cristòfol del Bosc, la Plana d'en Sabater, Llambilles i Quart.


I vet aquí el miracle. Era gairebé impossible que passés. De fet, en alguns moments ja no comptàvem amb aconseguir-ho. Quan donàvem voltes a prop de Sant Sadurní de l'Heura tot feia indicar que faríem més quilòmetres del compte. Però va succeïr: el déu dels comptaquilòmetres, desafiant les lleis de la probabilitat, va determinar que arribéssim davant de la suculenta paella amb 101 kms clavats al gps! Aquest punt de fortuna va fer encara més gran la satisfacció per l'esforç realitzat. I com una bona pel·lícula, que ha de tenir un bon final, vam acabar la jornada atacant el magnífic arròs que en Pep ens havia preparat a l'arribada.


En Pep ens va preparar una paella deliciosa. La col·laboració d'en Pep i en Joan van fer que la jornada fos especial, més que una simple ruta amb btt.



En Xevi servint-se el seu tercer plat d'arròs.


Els tres únics alumnes, aplicats ells, que no van fer campana. Aquí els veim amb cara de satisfacció després d'aprovar amb bona nota el curs de ca amb taques.


En resum: bona companyia, aire lliure, exercici físic, un pessiguet d'emoció i molt bon menjar! Què més es pot demanar? Potser un dolmen? Els dàlmates ja m'entenen...


Ens veim a la propera edició!


Aquí teniu el perfil altimètric de la ruta:



Aquí vos podeu descarregar el track. Veureu que no té 101 quilòmetres, sinó 97. Açò és perquè l'he depurat de totes les voltes que vam fer quan no trobàvem el camí correcte.