dimarts, d’abril 22, 2008

Renéixer a l'Empordanet (un genoll)

Només tres setmanes sense agafar-la (la velo), però semblava que feia una eternitat! Tornar a pedalar i respirar l'aire del camp (que avui exhibia olors de fems de vaca i de porc; sempre m'he decantat per la primera) ha estat com renéixer. En la penúltima sortida que havia fet (vegeu l'entrada Més assumptes pendents: l'Alta Garrotxa amb casc i guants) em vaig tocar un genoll en una mitja caiguda. Açò era un dissabte. El dilluns vaig decidir fer-ne una de llarga però sense complicacions tècniques, que prou n'havia tingut amb les de dos dies abans. A les primeres vogades ja ho vaig notar: el mateix genoll que em va tenir el novembre i el desembre en repòs em tornava a fer mal. Però vaig fer el que no hauria d'haver fet: 65 quilòmetres amb una tramuntanada de no dir, que en alguns moments no em permetia superar els 10 quilòmetres per hora rodant per pla. Els darrers 5 quilòmetres vaig vogar sobretot amb la cama esquerra...

Si aquell dia hagués manat el seny entost de la rauxa, ahir segurament hauria anat al Cap de Creus. Sí que hi van anar els meus companys habituals de batalla, tot i que pel que he sentit a dir la cosa va ser accidentada: en Josep va tornar a trencar la patilla (la del canvi, és clar) i una abella li va injectar amb el fibló una dosi de verí primaveral al cap (només ens passen a noltros aquestes petites desgràcies, o és generalitzat?). Com que la ruta del Cap de Creus exigeix estar en plenes condicions, el dia escollit per fer el retrobament ha estat avui: hores lliures, ambient primaveral, aire net i cel blau després de la tramuntana que ha bufat el cap de setmana... ideal. La ruta escollida, la publicada per en Paulí al wikiloc amb el títol de Ruta per l'Empordanet. Una ruta de només 27 quilòmetres, pràcticament sense desnivell ni complicacions tècniques: perfecta per rodar al ritme que et marqui un genoll mig tocat.



Els camins per on transcorre aquesta ruta són amples i generalment en bon estat; sovint estan envoltats de prats, tot i que alguns també passen per dins de pinars.



Avui feia un dia esplèndit, perfecte per sortir a vogar: ni fred ni calor, aire net, cel blau, terra sense pols però tampoc amb fang... En aquesta foto s'hi veu un camp de blat amb el poble de Pals i el Puig Quermany a la línia de l'horitzó.




Al bell mig de Palau-Sator hi trobam aquest forn que avui dia fa les funcions de monument.




Una de les cases de Palau-Sator. Pensareu: "llàstima dels contenidors!". Sí, llàstima, però resulta que a Palau-Sator, encara que tenguin aquestes cases tan antigues, en açò de les deixalles estan al dia. Com tots! I d'alguna manera les han de recollir...




Tercera i darrera imatge de Palau-Sator: perspectiva de camí a Fontclarà.




Passejant per aquesta zona del Baix Empordà hi ha dos punts elevats que gaudeixen d'una gran visibilitat i que contínuament atreuen la nostra mirada: Pals, amb la seva característica torre del Pedró apuntant al cel; i el Montgrí amb el castell al cim, que n'hi ha que interpreten com un bisbe ajagut amb la mà i el seu gran anell damunt la panxa i d'altres que hi veim un pit amb el seu mugró. No sé perquè serà, però jo ho veig molt clar... Mirau la imatge i jutjau voltros mateixos.




Antic monestir benedictí de Sant Pau de Fontclarà.


Una de les moltes masies (i no precisament la més polida) que poblen el Baix Empordà.



Prats verds a prop de Pals.



Pel que llegesc a la web de l'Ajuntament de Pals, l'escriptor palafrugellenc Josep Pla tenia la sensació que algú li servia aquest poble en safata quan hi passava a prop. Jo, sincerament, no he tingut aquesta sensació, deu ser que la meva imaginació és esquifida i seca comparat amb la d'en Pla. En qualsevol cas, el poble de Pals, amb el nucli antic a dalt d'un turó, sembla que estigui en el mostrador d'un comerç... Per cert, que si passant per davant del mostrador vos encapritxau d'una de les seves cases, ja podeu començar a rascar-vos les butxaques.

dilluns, d’abril 14, 2008

Cal Petit a les Amèriques (1 de 8)

A principi d’any, en Llorenç –el gran de Cal Petit, com s’autodefineix ell mateix– i en Sisu –no tenc el gust de conèixer-lo– van armar les velos amb alforges i van creuar el xarco disposats a retallar un bon tros de mapa d’Amèrica del Sud a cop de pedal. El seu periple de 3 mesos els ha duit a vogar prop de 4.000 quilòmetres per terres de Paraguai i Brasil.


Per alegria i distracció dels que romaníem al vell continent closos en la nostra rutina, de tant en quant ens arribava per correu una crònica de les seves gestes i divertides anècdotes. Si en una ruta de 50 quilòmetres per paratges familiars poden haver-hi tants entrebancs i sorpreses, què no hi deu haver en un viatge d’aquesta envergadura? Creieu-me si vos dic que són una de les millors lectures que he fet darrerament. A les primeres línies del primer correu (i que en són de curtes i incisives, les seves línies!) ja ho tenia clar: valdria la pena publicar-ho al bloc. A la tercera crònica ja no vaig poder resistir més: Llorenç, què et sembla si ho penjam al Uep sa velo?

Així que aquí els tenim: set escrits que aniré penjant en els propers mesos sota l’etiqueta Paraguai i Brasil. Sé que publicar els correus d’en Llorenç comporta un greu risc: aigualir les cròniques publicades fins ara al bloc. O sigui que vos recomanaria que repasseu si hi ha qualque article d’aquest bloc que vos cridi l’atenció i el llegiu ara. Quan hagueu llegit les cròniques llorencíaques ja no hi haurà volta enrere. En qualsevol cas, aquest perill es veu sobradament compensat per l’honor d’acollir la seva èpica aventura i donar altaveu a la seva singular experiència en aquest bloc.

Sumari:

1. Carta als Reis
2. Romeo i Julieta
3. Quan la felicitat es diu caldo de cana
4. Els Àngels es queden pel camí
5. Continuo en aquest país tan curiós
6. 6 dones 6 històries
7. Brasil última entrega

dimecres, d’abril 02, 2008

Més assumptes pendents: l'Alta Garrotxa amb casc i guants

Són dies d'enllestir assumptes pendents... Dijous vam acabar com tocava la ruta dels sants i les roques. Aquest dissabte va ser el torn de la ruta que va estrenar aquest bloc i que, més temps enrere, ens havia estrenat d'alguna manera a noltros com a bikers. Fa dues setmanes ens havíem proposat repetir-la, però aquell dia, l'emoció o la por -o una mescla de les dues coses- va fer que un de noltros -no en diré el nom per no alimentar ressentiments- es va deixar el casc i els guants a casa. Com ja vaig comentar en el seu moment, no era un bon dia per descuidar-se res d'açò. Aquell dia, per treure'ns el cuc, vam acabar fent una volteta de 100 quilòmetres per les Gavarres. A part, vam fixar al calendari el primer dia que podíem coincidir per tornar cap a Oix a fer la nostra apreciada volta per l'Alta Garrotxa: el 29 de març.


El 29 de març va arribar. Vam agafar els guants i el casc i fam fer cap en direcció a Oix. Ara no m'entretendré a descriure aquesta ruta, donat que ja ho vaig fer abastament mesos enrere. Al blog Aventuras en btt també en trobareu una ressenya; la van fer fa poc i coincideixen en assenyalar que es tracta d'una ruta 5 estrelles. Avui només penjaré quatre fotos i faré una llista d'accidents i desperfectes.



Llista d'accidents i desperfectes


- 5 o 6 caigudes (o tal vegada siguin 7? A estones se sentien crits i renecs que podrien correspondre a una caiguda, però també a una escarrinxada, un xoc amb una branca d'un arbre, un mal toc amb una pedra, un cop de pedal a la tíbia...).

- 2 engronades testiculars.

- 2 plats rascats.

- 1 patilla del canvi (només una?) lleugerament torçuda.

- 1 cable del desviador romput.

- 1 eix afluixat.

- 3 rebentades i 1 punxada.

- Qualque trosset més amb pintura saltada.

- Una branqueta entre les pastilles de fre (?). Difícil de treure.

- 2 bidons secs d'aigua i un amb restes de pixum.

- Surtit variat de rascades i cops a diverses parts del cos.

- Novetat (no me'n vaig donar compte realment fins ahir): un genoll recaigut en la lesió... que bé!

- I segur que em deix alguna cosa...


(M'agrada exagerar, però aquesta vegada realment no ha fet gaire falta!)



En positiu podem destacar la lliçó magistral sobre bestiar boví que ens va donar el ramader que té cura de les vaques braves que hi ha a prop de Camprodon. El bon home ens va confirmar el que des de la primera vegada ja havíem sospitat: millor no jugar amb aquelles bísties; no són vaques de Pirineu, sinó de plaça de toros. Tot i així, un de noltros va semblar no captar el missatge: parlar per tranquilitzar una vaquilla no consisteix precisament en agitar un braç amunt i avall amb virulència i anar dient Fuig! Fuig! amb ritme accelerat... ;)


Arribant a la ruïnosa casa de les Feixanes, just a dalt de la primera pujada de la ruta i a punt d'encarar la més difícil de les trialeres que baixarem. La humitat de les darreres pluges, que feia patinar la roda davantera damunt de qualsevol arrel o a la més mínima inclinació d'una pedra (prohibit tocar el fre), va provocar diverses caigudes i multitud d'ensurts. A la foto es veu en Josep a punt d'acabar la pujada i, al fons, un servidor arrossegant la velo amb la segona punxada de la jornada. Tot just érem al quilòmetre 7 i mig!



Bona part de la ruta transcorre per corriols ben diversos: de pujada, planers i de baixada; entre vegetació arbustiva, travessant prats o a l'ombra de l'obaga; rocosos, abruptes, suaus, humits, amb fulles caigudes dels arbres, amb un perillós vessant en un dels costats, etc. Tots ells tenen en comú el fet d'ésser força tècnics, veient-nos forçats a posar en molts moments -i en el millor dels casos- peu enterra.




Un altre tram de corriol, aquesta vegada sense majors complicacions, planer i envoltat d'arbres.




Final de la darrera baixada de la jornada.




Pedalant pel corriol de l'atra foto. Tot i que aquest tram no és especialment tècnic, el fet d'ésser estrets i amb petits obstacles fa que avançar per aquests carreranys sigui més dificultós -i per suposat més divertit- que fer-ho per camins més amples com el de les dues fotos següents.



Aquest tall de pista en bon estat és realment una excepció en aquesta ruta, però per açò mateix també s'agraeix. Record que li vaig tirar una foto perquè ens havíem aturat a reparar una altra punxada.


Arribant a Beget, amb la riera que creua el poble a la nostra esquerra.




Poc després de passar pel Coll de la Creueta, on hi ha una creu i dos bancs, tenim aquesta perspectiva de Camprodon.



Arbres pelats i plantes florides damunt la Vall de Beget. El final de l'hivern i el principi de la primavera es disputen els darrers dies de març.




Els tres genets de l'apocalipsi. No es pot dir exactament que aquesta vegada se'ns hagi fet curta, però de tornada ja xerràvem de com podríem allargar la ruta...




Aquí podeu explorar el track:




I aquí vos el podeu descarregar.



Ja que hi som, aprofitaré l'avinentesa per promocionar el reportatge en vídeo que d'aquesta ruta vaig fer l'octubre passat, peça única dins el seu gènere de muntatges casolans de sortides amb btt, altament recomanable si teniu 5 minutets i no sabeu què n'heu de fer. Si teniu qualque altra cosa per omplir-los, no ho dubteu ni un moment: anau a fer lo altre.